A Andorra es vulneren els drets de les persones discapacitades dia sí dia també. Ho va denunciar la FAAD just aquesta setmana. Però una afirmació d’aquesta rellevància no sembla provocar esgarrifança en les altes esferes. Ni tan sols vergonya. Perquè, segur que ho recorden, aquesta no és una queixa nova. És un lament que es va repetint any rere any i que cau en un pou sense fons. Orelles avesades a la música celestial que no volen escoltar o ulls acomodats en bonics paisatges que miren cap a una altra banda. Manca de voluntat política és el que veiem en aquest i tants àmbits que afecten el benestar dels ciutadans. Les mesures són clares. Adoptar lleis i fer-les complir perquè tothom pugui viure dignament i sigui una mica més feliç, sobretot els col·lectius més maltractats per la societat. És una qüestió de convenciment i d’empatia. ¿Com pot ser que fem estudis i després no els apliquem? ¿No ens agrada el resultat? ¿O són simplement un rentat de cara, un caramelet per entretenir, que ja sabem que qui dia passa any empeny? I pitjor encara, ¿què redimonis passa que no es facin complir les lleis que el parlament ha aprovat? I, per últim, ¿per què hi ha qüestions que no són mai prou urgents i sempre hi ha algun motiu o altre per ajornar-les? Un país no pot presumir de res si no garanteix el benestar dels seus ciutadans ni la igualtat entre ells. Ens cal girar full a la prehistòria, destinar recursos allà on realment es necessiten i adoptar mesures perquè els que avui estan a l’esglaó de baix tinguin les mateixes oportunitats que els de l’esglaó de dalt.
