Per molt que passin fets rellevants, aquesta setmana n’hem tingut un de trist, la mort de Toni Martí, o la també recurrent negociació per a l’Acord d’associació amb la Unió Europea (UE), n’hi ha un que no ens traiem de sobre i auguro que no serà així en molt de temps: l’habitatge. Van passant els anys, els mesos, les setmanes i passen coses, moltes coses, i no ens movem de lloc. Potser en realitat no passen tantes coses, sinó que es fa veure que passen coses. Ni l’arribada massiva de temporers que es preveu per als pròxims dies, tot i que al final estarà més controlat que l’any passat, fa moure res significatiu.
El problema hi és, hi era i hi serà. Ni debats monogràfics, ni reunions recurrents i interminables, ni declaracions més o menys abrandades, ni fins i tot manifestacions multitudinàries, no serveixen per trobar una solució estable.
Una cosa sí que és clara, l’habitatge és un bé de primera necessitat. No podem dormir al carrer, tot i que de vegades sentint alguna de les parts sembla que és el que vulguin, o més ben dit que qui no pugui pagar, que agafi frontera avall. Això sí, després es queixaran que falten treballadors, però com no n’han de faltar, si després no tenen on caure morts?
Lleis i més lleis, cada any estem igual –i encara falta acordar l’apujada dels salaris– i sembla que tota decisió que es pren acaba sent més per tapar forats que no pas per arreglar definitivament el forat i que l’edifici sigui durador. A més, enguany, almenys de moment, es podrà pujar l’IPC farcit d’un suplement. Una gran mesura tal com està el panorama, de traca!
