D’humilitat, d’això va la vida

Ja són aquí, ja han arribat! Em refereixo a les vacunes, i això que començo a escriure a  primera hora de la tarda. Però espero que realment sigui així, ja en deixaré constància al final de la columna. Crec que l’arribada de les vacunes és un pas important, ja vaig deixar escrit fa uns dies que sí, que quan em toqui, em vacunaré. Perquè ni soc, ni pretenc ser totpoderosa ni en la salut ni en altres àmbits de la vida. Ni ho soc ni ho vull ser, crec que em deshumanitzaria profundament veient com certes actituds prepotents –sento dir-ho, però si ens creiem com déus en les nostres petitíssimes parcel·les de poder– a més de fer sentir els altres malament i humiliar-los ens desconnecten de la realitat i sobretot de les persones. I això últim crec que és el pitjor. Normalment la prepotència, el despotisme, la superioritat en el tracte i la paraula amaguen un complex d’inferioritat més o menys conegut i alimentat per un mateix o pels altres, que de tot n’hi ha, i una manca d’acceptació pròpia per mil i un motius, anava a dir que cadascú s’ho sap, però molts cops no és així, no ens coneixem a nosaltres mateixos i així ens va. Ep, que no em vull ficar només amb els prepotents. I no em puc considerar lliure de prepotència en algun moment donat. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Ara bé, només demano adonar-me’n i demanar perdó si la meva actitud ha pogut ferir algú. És aquesta la humilitat que reivindico per a qualsevol persona i qualsevol col·lega, perquè jo no soc més que tu i tu no ets més que jo. Ah, per cert, ja sé que ho sabeu, però sí, han arribat.