Com tots sabem, al món de les cavernes regna Satanàs i els seus dimonis, que es dediquen a torturar la gent que van passar per la vida fent el mal. Els dolents. Un d’aquests éssers malignes m’està fent la vida quasi impossible. Una vegada més aquest matí, puntual a les quatre, m’ha despertat. T’asseguro que no es tracta d’una ficció literària, sinó la pura i dura realitat. 
Amb l’amenaça de fer-me passar una nit llarga i d’insomni m’ha obligat a escriure el que ell em deia. No he tingut opció perquè el meu cos i la meva vida necessiten el descans nocturn. Avui, 10 de juny, em tens aquí a les quatre assentat al llit i amb els peus a terra, postura obligada perquè si no després no es podria llegir la meva lletra. Avui,  el meu diable particular m’ha dit “tens un plat fort, un marc d’amor, agraïment, germanor, convivència i efecte acompanyat d’una furtiva lacrima (negli occhi)”.
AnyósPark va viure una veritable explosió d’aquests nobles sentiments que ens va enriquir en els presents i va ésser un batec profund del cor de la petita Andorra. Per començar, amb la més gran de les sinceritats, vaig agrair el generós patrocini de CISA, de la família Naudi, del BonDia i el seu dinàmic director, l’incisiu Andrés Luengo, que amb gran empatia va modelar hàbilment aquest acte. 
Vaig quedar sorprès i honorat amb la presència de tanta bona gent, amics i coneguts i sobretot de la del Sr. Josep M. Rossell, ministre de Justícia i Interior, i de la dolça, amable i simpàtica Sílvia Riva, ministra de Cultura –perdoni Sr. Rossell, que se m’hagin escapat aquestes paraules dirigides a la Sílvia, que m’han sortit del cor. També vostè va lluir amb dignitat la seva personalitat d’home de lleis–. També vam tenir el goig de la presència de l’Olga Molné i l’Eva Sansa, cònsols de la Massana, i del bon amic Marc Forné i el seu fill Guillem (Bendita sea la rama que al tronco sale) i de l’entranyable exsíndic Joan Gabriel.
Des de la meva insignificança em permeto recordar a les autoritats presents i no presents el valor immens que té la bondat quan ens toca gestionar el benestar dels nostres ciutadans. Sigueu generosos, amables i justos, ajudeu, doneu les mans als que ho necessiten i sigueu un model de polítics al servei del poble.
L’acte va ser una magnífica ocasió per fer unes breus puntualitzacions ideològiques i doctrinals. Amb el més gran dels respectes em vaig permetre proclamar el meu desencís amb les doctrines de l’Església catòlica en matèria de la vida sexual dels seus creients que han estat víctimes de l’obscurantisme i tabús sense sentit. Han amagat en els seus fills la bellesa i grandiositat del sexe i el plaer, han mal educat una generació de nens amb el seu obscurantisme. No es comprèn que amb tants concilis hagin estructurat la seva Església sense tenir en compte la biologia, les hormones i la realitat de cada dia. Malauradament, tot aquest sistema desgraciat ha explotat amb escàndols increïbles arreu del món. Les pràctiques de pedofília d’altíssims dignataris de l’Església, acceptades i provades han sacsejat el món. Per altra banda, vam recordar moltes coses positives d’aquesta institució com a escoles, hospitals, missioners i gent de bé que practiquen les doctrines del Natzarè. 
També vam fustigar amb duresa la indústria farmacèutica que sense entranyes han fet el benefici com a motor principal de les seves actuacions. Gegants poderosíssims sense cor que han experimentat amb persones i han estat la causa de moltes morts. Vam fer referència a la pel·lícula El jardinero fiel basada en un llibre de John Le Carré que plasma la brutalitat de les farmacèutiques al continent africà. Sabem i està clar que només tenen interès que els tractaments siguin crònics malgrat que molts casos podrien curar. Per altra banda, sense els seus fàrmacs la gent no viuria tants anys i tindríem una pitjor salut. El miracle de la vacuna de la Covid-19 és una prova de l’enginy i de la capacitat humana. Quina pena que la cobdícia embruti la grandesa de tanta ciència.
La nostra tarda va ser un càntic d’acció de gràcies per tantíssimes coses que tenim: L’amistat, la salut, la gent que ens estima, el pa que mengem, el sostre que ens protegeix, etc. Si no som conscients d’aquests dons és com si no els tinguéssim. Em vaig atrevir a demanar uns minuts de silenci per concentrar-nos i fer-nos conscients d’aquests regals que donem per suposats i que molt poca gent en aquest món gaudeix. Concretament vam donar gràcies de tenir els peus en un dels millors països del món, la petita Andorra.
Són les sis del matí i espero que el meu dimoni em deixi dormir per recuperar les forces. Així ho he fet i us envio una abraçada més que cordial a tots vosaltres, que juntament amb mi, anem caminant fent via.