Dia dels Fidels Difunts

En una societat muntanyenca i ancestral com la nostra, honrar la memòria de la casa i la de tots els membres que havien traspassat era molt important. La mort, a la societat dels nostres padrins, era tractada com una cosa natural, “tant natural era lo nàixer com lo morir, es naixia a la casa i es procurave de morir també a la casa” em comentava un dia una padrina d’Encamp. Un costum curiós que tenien els nostres avantpassats fins ben entrat el segle XX, era que enterraven els seus difunts sense sabates, ja que creien que al cap d’uns dies d’haver traspassat l’esperit del difunt tornava a la casa per tal de veure com anava tot, i d’aquesta manera s’evitava que despertessin els nens si venien de nit, ja que tots els solers de les cases eren de fusta!  

L’endemà de Tots Sants és el dia dels Difunts. Des que sortia el Sol fins que es ponia, arreu del país, es guardava un silenci sepulcral en senyal de memòria, de respecte i de dol per als que ens havien deixat. De bon matí les campanes tocaven melangioses a “morts”, convidant la població a anar a les tres misses de difunts que s’acostumaven a dir (cantada la del migdia i resades les de l’Alba i la Vespertina) conegudes com els: “Auficis del Réquiem”. En aquestes celebracions l’església romania en penombra, en aquell dia les llànties no cremaven gaire oli i les poques espelmes que cremaven eren grogues. Aquell dia era de recolliment extern i intern. Tota la població solia acudir en massa a aquestes celebracions, ja que creien que com més gent hi anés, més ànimes treien del Purgatori, això mateix també passava a l’hora de cantar, cantaven ben fort perquè creien que com més fort cantaven més ànimes salvaven. El mossèn portava la casulla, el maniple i l’estola negres, així com el cobrecalze i els draps sagrats que cobrien l’altar, que també eren negres i podien contenir alguna al·legoria a la mort, tal com és el cas de la casulla mortuòria de Sant Martí de Nagol, que aviat es restaurarà,  i que llueix al seu davant i darrere, unes calaveres amb dues tíbies. No és casual l’elecció de les calaveres i tíbies, ja que representen la mort. Antigament tots els crucifixos al seu peu en portaven. Existia la creença que quan van crucificar Jesús al Mont Gòlgota (o Muntanya de la Calavera), ho van fer al mateix lloc exacte on va ser enterrat Adam, el primer mortal de la Humanitat. Pels nostres padrins el missatge no podria ser més clar, no quedava dubte que era el triomf de la Creu del Crist Ressuscitat, sobre la mort. A la tarda, cap a les tres, les campanes de totes les valls tornaven a tocar a difunts, aquesta vegada per cridar al res del rosari. La gent es congregava a la porta de l’església i des d’allà s’iniciava el res del Sant Rosari en memòria dels difunts, es feia a l’exterior (normalment hi havia el cementiri) si feia bo, i si plovia o nevava, el resaven a l’interior del temple. Durant el dia de Tots Sants, les dones de la casa ja s’havien encarregat de fer net i polit al vas (panteó) dels avantpassats de la casa, ja que el rosari acostumava a fer-se al cementiri i era molt mal vist que una casa no es cuidés dels seus difunts, i si alguna no ho feia (en ocasions per alguna malaltia o inconvenient greu) passava escarni públic (mirades, dits acusadors i comentaris en veu baixa) al moment del res. Una vegada havien acabat de resar el rosari, eren cantades les Lamentacions de les Ànimes del Purgatori que (a Encamp) tenien aquesta tornada:  “Oh mortals, i viadors! / que tan oblidats viviu! / a les Ànimes oiu/ que criden: Ai que dolor //”. I en acabat s’asseien a l’església i escoltaven algun predicador que venia de fora i que els donava un sermó tot parlant-los del purgatori, de l’infern i de la salvació. Aquells dies prenien especial protagonisme a les esglésies els tenebrosos quadres d’ànimes que il·lustraven amb tota mena de detalls, les penes que s’afligien al purgatori i els condemnats. En aquells quadres molt descriptius, tothom es podia trobar representat, ja que al Purgatori podien cremar a les seves flames: bisbes, reis, homes i dones, nobles, comerciants, pagesos... fos quina fos la categoria social, tots patien turments i imploraven clemència. Una vegada havia acabat el sermó, feien les absoltes i el novenari de les ànimes i sortien de l’església al foscant i se n’anaven cap a casa en silenci. Allà encenien una candela per cada membre de la família del qual tenien record i la deixaven cremant tota la nit. En algunes cases pietoses tenien el costum d’encendre’n unes quantes més per “il·luminar els qui no són recordats per ningú”. Una vegada enceses resaven un parenostre i es retiraven a dormir tot desitjant-se bona nit amb aquesta fórmula: “Que al Cel mos poguem veure.”