Diuen que la setmana passada vam viure un dia històric. Era dijous 26 de juny i el nou copríncep episcopal, Josep-Lluís Serrano, venia a jurar la Constitució. En l’acte, es dirigia a la ciutadania des del Consell General, seu de la sobirania del poble. Una cosa que passa una vegada a la vida del copríncep, difícilment es repetirà asseguren els experts. De fet, Joan-Enric Vives només ho va fer un cop això de parlar al poble des de la seu del poder legislatiu.
Era un dia històric, diuen, perquè l’acte venia a confirmar el coprincipat, a reforçar-lo. I de fet les paraules de Serrano van esvair els dubtes sembrats per veus que una vegada rere l’altra diuen que a l’Església li fa més nosa que servei el Principat d’Andorra.
Bé, era un dia històric per diferents motius. Però una altra cosa és com ho va percebre la població, perquè em sembla que per a la gran majoria va ser un dia més, un dia qualsevol, i va passar sense pena ni glòria. Fins i tot per a mi, que era un dia especial perquè havia de cobrir un esdeveniment històric, que amb els prop de divuit anys que porto al país no havia vist mai, tampoc ho vaig acabar de viure com a tal. Va acabar sent un dia més, en el que sí, vaig anar a cobrir un acte una mica especial. Però ja està.
Es volia que fos un dia festiu, que la ciutadania pogués participar dels actes que s’organitzaven per celebrar el jurament de la Constitució, però pocs es van acostar a la plaça del Consell General. I la majoria dels que es van acostar a saludar el copríncep eren escolars. Una celebració molt lluny de les que s’han viscut amb motiu de la visita oficial del copríncep francès al Principat, quan realment s’ha facilitat la participació ciutadana. Després es demana equilibri de les relacions amb França i Espanya, però és evident que pesen més d’un cantó que de l’altre.
