Diàleg social amb qui?

El Consell Econòmic i Social (CES) ha estat centrat els darrers mesos en la negociació entre patronal i sindicats per mirar d’assolir un acord sobre la revalorització dels salaris dels treballadors davant el context econòmic i social que es viu. No calia ser gaire espavilat per saber que la negociació no arribaria a bon port. El Govern no vol perdre la fe en el CES i insisteix en la via del diàleg social per tractar aquestes qüestions. És evident que la negociació i el diàleg social són absolutament necessaris. El problema arriba quan et preguntes amb qui es produeix aquest diàleg. La part patronal està perfectament representada, però en canvi, ens trobem que els treballadors del sector privat no hi tenen representant. Que els sindicats de funcionaris siguin els encarregats de negociar les condicions dels treballadors privats és una anomalia. I dono gràcies de tenir algú que intenti defensar els nostres interessos, però desgraciadament no els correspon a ells. Tot plegat demostra l’absurditat del CES tenint present la realitat del país. Quants sindicats del sector privat existeixen? Quants delegats d’empresa s’han escollit des que la figura està regulada? Quants convenis col·lectius s’han signat? Fins que l’organització sindical no sigui una realitat al sector privat, el CES no tindrà sentit. I arribats en aquest punt, és on tots plegats ens hem de preguntar per què no existeixen totes aquestes figures al sector privat. És només falta de voluntat dels treballadors? Són pressions dels empresaris? Hi ha prou protecció davant de possibles represàlies? Em sembla que queda un llarg camí per recórrer abans de parlar de diàleg social real i efectiu.