Sempre m’ha fascinat llegir els diàlegs mantinguts amb les correspondències entre personalitats contraposades o intel·lectuals.
Aquest art que tenen algunes i alguns de saber descriure exquisidament sentiments, posicionaments polítics, socials o econòmics diferents em commou.
La riquesa que aporta el saber respectar visions contràries no té preu. La lliçó que ens han donat i que ens donen totes aquestes correspondències entre intel·lectuals o personalitats diverses i oposades és magistral. I és que sovint el que ens permet avançar és el debat amb D majúscula. És just el contrari del pensament únic i uniforme, que moltes vegades ens fa ser més tancats i poc avesats a la tolerància.
Així, llegir la correspondència entre Carl Gustav Jung i Sigmund Freud o entre Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé o la d’Hannah Arendt i Martín Heidegger o fins i tot la publicació de tots els arguments de la controvèrsia de Valladolid són per a mi un aprenentatge permanent.
M’agrada endinsar-me en el món on els dos psicoanalistes passen d’una admiració mútua (Freud considera a Jung com el seu deixeble més proper) a tenir profunds desacords i això sense trencar el diàleg i el debat amb la seva correspondència.
Per la seva banda, el poeta txec Rainer Maria Rilke i l’escriptora i psicoanalista russa Lou Andreas-Salomé, que són dos éssers que a primera vista tot allunyava, mantenen una correspondència única, abundant i molt rica intel·lectualment durant la primera meitat del segle XX. 
Alhora, la correspondència que més m’ha intrigat tot sent coneixedora del rere fons amorós, és la d’Hannah Arendt, filòsofa jueva que va teoritzar sobre el totalitarisme, i el seu professor, mestre i filòsof Martin Heidegger, proper al nazisme, que van teixir durant 50 anys, de 1925 fins al 1975. 
I finalment, humilment convido el lector a descobrir o redrescobrir el diàleg i el debat controvertits que van tenir al segle XVI, l’agost de 1550, dos eclesiàstics amb punts de vista oposats. D’una banda Bartolomé de Las Casas, que defensava que els indis de les Amèriques tenien una ànima, eren éssers humans que se’ls havia de considerar com a iguals, i d’altra banda, Fra Juan Ginés de Sepúlveda, proper a l’emperador Carles I i V d’Alemanya, que manté que són salvatges, ja que fan sacrificis humans, fet pel qual se’ls ha de tutelar i no se’ls pot considerar com a iguals.
Avui dia, els debats més contemporanis que ens aporten els diàlegs radiofònics, televisius o mitjançant canals de les xarxes entre economistes, polítics, sociòlegs, politòlegs, geògrafs, historiadors, activistes de grans causes com són el medi ambient, la crisi climàtica, les pobreses, els refugiats, les desigualtats, la violència de gènere són de certa manera les correspondències del segle XXI. És la nova manera d’interactuar. L’audiovisual i les xarxes socials han anat relegant progressivament la correspondència escrita amb les llargues cartes al bagul dels records. Així, el diàleg i el debat a través de la correspondència escrita s’ha anat morint.
Entenc que al món en el qual vivim al segle XXI, el debat entre intel·lectuals s’ha traslladat a d’altres suports. Però no puc deixar de pensar que el diàleg construït, ben argumentat, ben fonamentat, queda més ben reflectit quan està escrit. L’oral, tot i ser indispensable, no iguala, al meu entendre, al poder i a l’abast de l’escrit. 
Aquesta immediatesa i instantaneïtat de les interaccions d’avui en dia són sovint efímeres i em preocupa com es conservaran al futur. Els escrits s’han anat conservant al llarg del temps i molts han pogut arribar gairebé intactes a les nostres mans. Així és fàcil poder accedir i gaudir de la correspondència d’intel·lectuals o de religiosos de segles anteriors tal com he comentat anteriorment. Però serà el mateix en un futur llunyà per l’accés als debats i dels diàlegs de pensadors i d’intel·lectuals contemporanis en suports orals? El temps ho dirà.
El fet és que les noves tecnologies han entrat de per vida dins nostre però no hauríem de deixar de costat la força que ens aporta l’escrit per seguir dialogant i debatent de manera fonamentada.
Res, que aposto per a mantenir el llegat del diàleg, del debat i de la controvèrsia enfront del monòleg i del pensament únic per seguir avançant com a societat.