Dies de nata

Al setembre, amb el retorn a l’escola, sortia de la nebulosa estival amb l’expectativa de retrobar companys, perdre de vista algun mestre i, amb molta fortuna, estrenar llibretes, una motxilla nova o qui sap si fins i tot un plumier. Aquest últim, que jo percebia com a una mena d’Arca de l’Aliança, contenia tresors reservats a alumnes de nivells superiors. El més prometedor era el transportador d’angles: aleshores jo no sabia què era un angle, ni si era transportable, però el nom sonava a arma alienígena guapa guapa.

La inauguració del curs comportava fugir de les tardes tedioses d’estiu consumides en companyia de la iaia i dels dos canals de televisió del moment, en blanc i negre, amb una programació que a casa nostra es reduïa a dues opcions: gimnàstica rítmica i toros –ja veieu quin pla–. Per a postres, quan encara no existien els comandaments a distància i l’interruptor es trobava situat a sota l’aparell, les funcions d’encesa i apagada (i l’itinerari d’anada i tornada del sofà, per anar a prémer el botó) corrien a càrrec del petit de la casa, jo, que exercia de mando. Aquest panorama, del que escapava amb un somriure als llavis, constituïa la prèvia al nou any acadèmic, l’inici del qual mai va provocar cap trauma a nivell familiar: s’acabava el bròquil, els nens tornàvem a classe i aquí pau i després glòria. En l’actualitat, però, a les cases amb fills en edat escolar el procés es viu de manera diferent. Superada la primera estrebada, un cop s’aconsegueix fer que la canalla torni a acostumar-se als horaris, si hom sobreviu a l’organització del sudoku extraescolar, a les progenitores (noteu l’ús del genèric femení) els arriba la cita inexorable amb la signatura d’autoritzacions: la del Dalsi, la d’intervenció psicopedagògica, la de drets d’imatge a les xarxes socials del centre, la de sortides i un llarg etcètera. Malgrat que la majoria arriben impreses en paper ordinari, i són lliurades a la secretaria seguint els protocols habituals, n’hi ha una escrita en pergamí elaborat amb pell d’adolescent verge: la inscripció al menjador. Al preu que van els menús escolars, aquesta cal signar-la amb sang humana, davant d’un notari i després de sacrificar un gall entre càntics en llengües arcanes.

Però tornant a la meva excitació davant la nova etapa, haig de fer-vos una confessió: a mi, el que realment no em deixava dormir la vigília del primer dia de classe no era tot allò que us detallava al principi. En honor a la veritat, jo frisava per poder estrenar i cruspir-me una d’aquelles exquisides gomes d’esborrar Milan Nata. Els amics del col·le van passar anys intentant convèncer-me que “nata” era només part del nom comercial, i no l’ingredient principal. Ignorants.