Acabades les classes, a l’estiu l’única alternativa vital que quedava al projecte d’homes que érem els de la colla era anar a la piscina cada dia del món. L’expedició començava amb remullada obligatòria, i és que per accedir al recinte principal primer havies de passar per les dutxes. No hi havia escapatòria: l’encarregat d’assegurar-se que ens trèiem la ronya incrustada era el Manolo, exlegionari amb més tatuatges i dibuixos al cos que les coves d’Altamira. 
Mai va recórrer a la violència física, però tampoc li calia: si es concentrava, amb la mirada era capaç de tallar-te la respiració, com Darth Vader. La mania que sentíem per aquell espai no derivava tant de cap rebuig de base per la higiene corporal, sinó del fet que semblava dissenyat per un psicòpata fugit d’una presó d’alta seguretat a Sibèria. A la zona central s’hi arribava travessant un corredor llarg, estret i fosc, tot alicatat amb rajoletes que havien conegut temps millors, algunes d’elles trencades i amb les quals podies seccionar-te la femoral si no vigilaves. El terra sempre era moll, i no justament amb aigua neta, sinó amb dos pams d’una mena de líquid gelatinós i mucós de composició indefinida. Deia la llegenda que allà era on se t’enganxaven els mol·luscs, i això no vaig comprovar-ho mai: el que no faltava en un dels plats de dutxa eren les piranyes mutants que ens tenien acollonits, i també un peix d’aquells lletjos a matar amb dents com navalles i una mena de flexo amb llum sortint del cap. Un cop sota les aixetes la cosa empitjorava, perquè gaudien de personalitat pròpia: primer trobaves la que treia un filet  mínim, filosòfic, mentre que una altra disparava a intervals irregulars: més que rajar, escopia; i finalment la tercera, la més temuda de totes, la que descarregava aigua gelada i sense previ avís et vessava a sobre una càrrega equivalent al contingut de calderons d’oli bullent, com aquells que els soldats tiraven des de dalt de les defenses dels castells a les pel·lis. Un fluorescent parpellejava nerviosament i li conferia a l’espai l’atmosfera del laboratori del doctor Frankenstein. El Quique un dia va quedar-se massa estona mirant-lo i va passar setmanes llegint sense pausa la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local del 1985. 
I què dir, de les parets? Acumulaven tantes capes de pintura plàstica i esquerdes com taques d’humitat que esbossaven unes cares informes que s’apoderaven de la teva voluntat i t’obligaven a fer coses dolentes. Si t’hi apropaves, donava la impressió que parlaven alguna llengua morta, mai vam distingir-ho bé: la tos de cassalla i Ducados del Manolo, garant de què passàvem a la piscina en perfecte estat de revista, no et deixava escoltar amb claredat.