El darrer dia d’obertura de la piscina municipal, darrera setmana d’agost, marcava la fi de l’estiu i la vinguda inexorable de l’inici del nou curs. Alguns amics vivien el fenomen amb certa tendència a la depressió, no pas jo. Res a veure amb l’afició desmesurada a l’aprenentatge: la rutina escolar em rescatava dels matins interminables i de les tardes mirant toros i gimnàstica rítmica a la TV en blanc i negre en companyia de l’àvia i altres sèniors del seu comando geriàtric.

Els actes de cloenda incloïen una bateria d’activitats que investia la jornada d’un caràcter festiu. En paral·lel, la família que tenia per costum obsequiar-nos amb la seva selecció d’èxits musicals, per a l'ocasió havia modificat el radiocasset habitual. El pare va empeltar-li uns altaveus reciclats d’una atracció de cotxes de xoc, i les notes de les melodies de Gipsy Kings, Rocío Jurado i Los Amaya rebotaven a tots els racons del vast recinte. Juntament amb l’equip d’àudio van fer-los una oferta insuperable per uns jocs de llums d’El Tren de la Bruixa que decoraven el perímetre. El concurs de salts de trampolí va inaugurar la marató d’entreteniment de manera calamitosa. Malgrat que no era ni migdia el primer participant –el Manolo, l’encarregat municipal– ja anava fins a dalt de carajillos de Veterano, i en el seu intent d’escometre un tirabuixó no va calcular bé i va escalabrar-se amb el cantell de la planxa. A continuació va seguir la competició per fer la millor “bomba”, que va guanyar un adolescent que feia mesos que perfeccionava la tècnica –amb tan mala sort que l’esquitxada va curtcircuitar la instal·lació sonorolumínica model Romeria de Huelva que s’havien muntat els nostres conciutadans. El pater familias va quedar rostit, però just en aquell moment tornaven els paramèdics de dur el Manolo a l’hospital i van atendre’l a temps. A mitja batalla de pistoles d’aigua uns van emprenyar-se amb uns altres perquè deien que aquests últims apuntaven als ulls. Van acabar a hòsties, fet arran del qual hi va haver ferits de diversa consideració. Per fortuna, l’ambulància va arribar novament. A la cabina hi havia el Manolo i el nostre DJ particular, i per les finestres es deixava sentir Debajo del olivo, d’Azúcar Moreno.

Els de la colla vam oferir una demostració de natació sincronitzada. Dominàvem el flamingo, el fishtail, el dolphin arch i altres. Al número n'hi havia un a cada cantonada i jo al mig. Aprofitant el mític líquid que es deia que tintava l’aigua en contacte amb el pis, vam alleujar les bufetes i van sortir-nos uns cercles de color que van formar una roseta preciosa. Al Quique ningú va avisar-lo que no buidés cap conducte excretor més, així és que la festa va concloure abans d’hora.