El perímetre de la piscina municipal no tenia res a veure amb les esteses de gespa paradisíaca que avui gaudim a les instal·lacions d’arreu. Era de rajola ceràmica d’una duresa granítica, i la més relliscosa disponible al mercat. Un cop vaig fer una patinada olímpica seguida de vuit girs sobre el meu eix i dos triples mortals. La proesa va provocar l’admiració i ovació dels presents, que vaig agrair saludant just abans de trencar-me les dents contra el terra i perdre el coneixement.
Aquesta característica del sòl afavoria que els nombrosos quinquis sense expectatives vitals, que es posaven en evidència corrent amunt i avall per impressionar les Jennis del moment –o per fer entendre als passerells com nosaltres qui manava allà–, acabessin fotent-s’hi de lloros i trencant-se la crisma, la qual cosa els deixava fora de circulació durant unes quantes setmanes. Tanmateix, la taxa de reposició era alta, i per molts que caiguessin n’apareixien set per reemplaçar-los –d’aspirants a futurs presidiaris al poble no és que anéssim escassos–. Altrament, estirar-se per allà resultava terriblement incòmode: la superfície no podia ser més compacta i cremava que no ho saps tu. El Manolo, vigilant del recinte i antic legionari bregat en mil batalles, una tarda va aguantar quinze minuts ajagut i va acabar marxant plorant. Això perquè va aconseguir un lloc, una missió que no sempre concloïa amb èxit a causa de l’afluència massiva de gent les jornades de més insolació, i al fet que a les sis del matí ja hi havia una multitud d’avis i àvies fent cua per entrar. No sabien nedar, de manera que consumien les hores asseguts a la vora, amb els peus en remull i repassant qui anava o tornava i la respectiva història familiar fins cent anys enrere –a plens pulmons, faltaria–. Eren com la secció geriàtrica del Mossad al servei de la comunitat de banyistes. Tampoc faltaven els que ocupaven la poca zona d’ombra disponible: nevera blava amb tapa blanca que no ajustava bé, trenta tovalloles, pilota inflable Nivea, truita de patates i tall de síndria abandonat sota la canícula. I, que no faltés, radiocasset gegant a piles i a tota castanya: amb sort, al final entre tots esbrinaríem si el negre de Georgie Dann podia o no.
En l’apartat musical fruíem també de la generositat dels que ens obsequiaven amb Los Chichos, Los Chunguitos o El Junco, inter alia. Les melodies eren tan nocives que podien fer-te desmaiar, com a mi el dia de la nata al cap. O potser va ser la barreja de l’hòstia amb les lletres de les cançons. O això en combinació amb el chopped del bocata fet malbé al sol: supurava uns líquids d’olor avinagrada que, només ensumar-los, van fer vomitar uns gremlins que passaven per allà.
