Dieta dominical

Els diumenges a la tarda escric articles d’opinió perquè si no menjaria com un golafre. Atacaria el rebost cada deu minuts fent barreges gastronòmiques tan rares com les que duen a terme els nens a les bodes amb les restes de beguda que queden a les copes dels grans. És el vertigen de la setmana que comença el que provoca un buit interior que només es cura omplint-lo de menjar, com si les calories en comptes d’anar al cos anessin a la ment. A partir del dilluns els dies són desnatats, sense grassa, inodors i insípids, sense sal ni oli, a no ser que aparegui un afterwork salvador coproduït per qui després emetrà un imperatiu “a dormir!”.

Abril és el mes més cruel, ho deia T. S. Eliot, però maig no es queda curt. No només perquè l’arribada de la llum ens provoqui una inesperada ansietat per viure, que també, sinó per una cosa tan prosaica com haver de començar l’operació banyador i anar amb compte amb això de vestir-te a capes que no acabis semblant el ninot de Michelin. Hauria de fer dieta, però segur que el primer dia ja veuria Ronald McDonald cridant-me des d’una claveguera i oferint-me un menú amb patates De Luxe. M’he apuntat al gimnàs, ràpid i mirant cap a un altre costat com Laudrup als partits compromesos. Aquestes tortures cal viure-les sense rituals. Sempre vaig voler ser Patrick Swayze a Dirty Dancing, però ara em conformo de no ser el Maguila Goril·la quan faig bicicleta estàtica.

Sempre és millor un d’aquests artefactes que les classes dirigides amb disciplines efímeres i indesxifrables. Després és el moment de menjar dues mandarines. “Es pelen bé”, em va dir el fruiter, i em va faltar anar a l’obra de davant a demanar una radial per treure-li la pell. Tan senzill que és agafar una magdalena i sucar-la en el cafè amb llet.

A vegades, sotmetre el gros interior és més difícil que impedir que exploti una bomba de plutoni. Que li ho preguntin a Tom Cruise. Els diumenges a la tarda ja són prou depriments com, per entre article i article, posar-te a veure alguna cosa a la televisió que requereixi un mínim esforç per la qual cosa, si no hi ha cap partit de futbol de segona divisió B, opto per les pel·lícules d’acció on l’amenaça d’una hecatombe nuclear acaba semblant menys perillosa que la del dilluns que s’acosta.

Aquest diumenge, Cruise, adrenalític perdut, corre, salta, reparteix cops de puny a preu fet i sembla eternament jove. Fins que al final de la cinta es recolza en una paret i se li veu una bona panxa sota la camisa. Senyal que l’americà menjador d’hamburgueses que porta dins està intentant sortir per molt Tom Cruise que siguis. És la vida. La que et sorprèn i et destarota, la que no t’avisa i et parteix per la meitat, la que no podem planejar per molt que volem.

Per això quan hi ha una cosa bona cal celebrar-ho amb cafè, copa i sobretaula de tres hores, que mai ningú ha celebrat res amb un pit de pollastre a la planxa o amb una infusió de carxofes. Ja em controlaré diumenge a la tarda i no faré barreges estranyes. No per ganes, sinó perquè he d’escriure.