Sis quilos de més. M’he engreixat. Quina amargura, quina desolació, quant patiment i quina pena pot contenir una sola frase. Ni Augusto Monterroso, el que es va despertar i el dinosaure continuava allà, era capaç d’expressar tant amb tan poc. Però al mirall, a la roba, i a la bàscula, com al soci del Barça, no se’ls pot enganyar. Són com la prova del cotó. I ara mateix no reconec aquell senyor al qual se li mouen tant les carns que sembla un flam acabat de servir.

Així que concentro els meus desitjos postvacances en perdre aquests quilos de més. Els altres ja fa anys que ni ho intento. Perquè, com deia Oscar Wilde, la fatalitat dels bons propòsits és que sempre arriben tard. Així que el desig de començar-me a aprimar al setembre se m’ajunta amb el de perdre quilos després dels àpats de Nadal. Em proposen de fer activitats semblants a la Spartan Race i els contesto com si fos Miquel Iceta quan li van preguntar pel referèndum català a la Festa de la rosa del Partit dels Socialistes catalans: “Amb mi que no comptin.” M’informo de les propostes d’un gimnàs i el fulletó és igual que el projecte constructiu de The Cloud perquè no s’entén res. Sembla l’alineació d’un equip de l’Europa de l’Est que juga la fase prèvia de la Lliga Europa de futbol o la contrasenya wi-fi del veí: Hiit, Punch, Gat, Tono, Hata, Trx i Wellycycling. L’únic que em sona una mica és el taitxí, tot i que en un primer moment em pensava que era el president de l’Espanyol, el nou patrocinador de la Reial Societat o una nova iniciativa del Govern d’Andorra que substituís la d’Ordino Studios tota vegada els van enganyar com xinesos.

Després de recollir tarifes i papers em sento com Kristin Scott Thomas quan li preguntava a Hugh Grant a Bitter Moon: “Què busquem aquí que no tinguem a casa?” Això és: una catifa per fer abdominals, unes escales en comptes de l’ascensor i un tutorial de Youtube de gimnàstica per a principiants. És posar-se en forma ràpidament o aspirar al paper protagonista de Cent cinquanta ombres de greix. I no són quilos de més deguts a l’estrès, als nervis o a la tensió, senzillament és el resultat de la ingesta massiva d’aliments i, sobretot, de dolços. Sempre tinc la solució, en un restaurant, de compartir les postres amb la meva parella tot recordant aquella mítica escena de Joey a Friends. D’aquesta manera em menjaré el 80 per cent o més de les postres. Tindré la consciència tranquil·la però l’estómac com el retrat de Dorian Gray.

També hi ha la possibilitat que me’n vagi a viure amb la reina d’Anglaterra. Quan Isabel II acaba de menjar, la resta de comensals ha de fer el mateix. Encara que hi hagi pastís de poma o de carrota i que els gossos corgis de la reina estiguin esperant, sota la taula, les restes. Anar-me’n a Anglaterra seria l’única manera que tornés a entrar en els texans. I d’aprendre anglès. Així podré entendre què signifiquen totes aquestes activitats acabades en ing que proposen als gimnasos i els centres esportius. Però no em caldrà. Menjo a poc a poc i si he d’acabar quan ho faci la reina m’aprimo. Segur.