Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Lizarte

Robert Lizarte

Divulgador històric i campaner

 

 

Difunts




El mes de novembre era un mes molt assenyalat pels nostres avantpassats, ja que homenatjaven els difunts tot honrant la seva memòria. En una societat muntanyenca com la nostra, honrar la memòria i la història de la casa i de tots els seus membres (vius i morts) era molt important. 
El dia de Tots Sants, l’1 de novembre, a totes les parròquies, s’anava a missa de bon matí i després s’acostumava a estar a casa amb tota la família reunida a la vora del foc tot menjant castanyes, torrades o bullides, acompanyades per una autèntica delicadesa d’aquells temps: el vi ranci, que era el vi de dir missa i era considerat per tothom com a excel·lent. 
L’endemà era el dia dels difunts, durant aquell dia es guardava silenci a totes les valls en senyal de respecte i dol per als que ja no hi eren. S’acostumava a dir tres misses a totes les esglésies parroquials, misses de difunts, tot cantant la del migdia. Era l’ofici de rèquiem. 
Els homes, a banda de cantar la missa de difunts en llatí, també cantaven els goigs de les ànimes del purgatori que a Encamp tenien aquesta tornada:  “Oh, mortals, i viadors! / que tan olvidats viviu! / a les ànimes oiu/ que criden: Ai que dolor”.  La primera estrofa, que tothom recordava, deia així: “Ai, catòlics cristians! / que excessives són les penes / patim en estes cadenes / lligades de peus i mans: / Lliureu-nos d’aquest rigor, / puig és cert poder teniu.”
Aquells dies, prenien especial protagonisme a les esglésies els tenebrosos quadres d’ànimes i els predicadors forans, que venien a parlar del purgatori i de les penes que allí s’hi infligien.
A la tarda, cap a les 4, les campanes de totes les Valls tocaven amb molt de respecte a difunts, la gent es congregava a la porta de l’església i des d’allà s’iniciava el res del Sant Rosari en memòria dels difunts. Durant el dia les dones de la casa ja s’havien encarregat d’escombrar i posar net i polit el vas (panteó) dels avantpassats de la casa, ja que el rosari acostumava a fer-se al cementiri i era molt mal vist que una casa no es cuidés dels seus difunts i si alguna no ho feia (en ocasions per alguna malaltia o inconvenient greu) passava escarni públic al moment del res. La mort a la societat dels nostres padrins era tractada com una cosa natural, “tan natural era lo nàixer com lo morir” em comentava un dia una padrina d’Encamp. S’anunciava al mossèn la defunció i acte seguit el campaner tocava a difunts per tal d’assabentar el poble i més modernament, encara es fa, també s’avisava el crida per tal d’anunciar de la defunció.
El dol es rebia a la casa i es vetllava el difunt a la sala més gran. Tothom tenia una casa amiga que solia ser la del costat i els veïns d’aquesta casa amiga anaven fins a les cases més allunyades per anunciar la trista notícia i també cuidant-se en tot moment de la casa del finat, a cuinar o bé cuidar-se de la collita si era temps, o dels animals. No cal dir que quan els fes falta el favor seria tornat sense cap mena de dubte.
L’enterrament es produiria l’endemà de la defunció, depenent de la classe social de la família existien tres tipus de misses d’enterrament: de primera,  cantada per sis capellans o per tots els rectors del país; de segona, per tres; i de tercera o pobre de solemnitat, que era resada pel vicari del poble. Tota la població acostumava a anar a l’enterrament tot acompanyant la família en aquells moments tan durs per a ells. Al cementiri es rebia l’últim adeu dels veïns i la família rebia les darreres mostres de condol i els deixaven sols amb l’enterramorts per tal que es donés cristiana sepultura al difunt.
Una creença molt curiosa que tenien els nostres avantpassats era que tenien la creença que la terra escopia els condemnats (o males persones) i el pobre enterrador s’havia d’esmerçar que la terra quedés ben plana, ja que si no ho quedava podria mal interpretar-se com a símbol de mala persona.
L’eminent  folklorista Joan Amades ho recull així al Costumari Català: “A Andorra hom creu que la terra escup els condemnats i que quan els enterren, al cap de poca estona surten a flor de sol. Quan hom anava a enterrar un difunt, els fossers procuraven deixar el sol ben llis, puix si la terra hagués pujat una mica, hom l’hauria cregut un pecador. En anar als fossars, hom tenia interès a observar el nivell de les fosses; si feien clot per efecte de la descomposició de les substàncies orgàniques, creien que les ànimes dels que hi jeien s’havien salvat”.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic