L’altre dia vaig cercar al diccionari què significava exactament neutralitat, aquell concepte del qual alguns fan bandera. En dret internacional, és la situació jurídica d’un estat que, en cas de guerra entre dos altres estats, no hi pren part ni fa cap acte d’assistència ni d’hostilitat envers els bel·ligerants. El diccionari no aprofundeix, però, en els matisos que envolten l’expressió no prendre part. En l’aspecte militar, no hi ha cap dubte. Tampoc deixa clar per quins motius un estat proclama la seva neutralitat. Ja us deveu imaginar que l’arrel del meu neguit es troba en la posició del nostre país envers els conflictes internacionals que, ens agradi o no, succeeixen en el mateix món que el nostre.
Els conflictes queden lluny de casa i, per a nosaltres, les úniques conseqüències que se’n deriven són econòmiques i de manera indirecta. Per tant, sembla que no vagin amb nosaltres. Però existeix un altre tipus de conseqüència, d'àmbit moral, que fa que un país es defineixi a si mateix, a ulls de la resta de la comunitat internacional, d’una manera o d’una altra. M’explico. Quan països −tot i que més influents en la geopolítica, però també geogràficament més allunyats dels conflictes− es mullen i estableixen la seva posició situant-se obertament del costat d'un o altre bàndol deixen de ser neutrals. I quan països, influents o no, es queden al marge de tot plegat, sense manifestar la seva posició, atenent a arguments legítims, sí, però sovint sense fonaments reals, es diu que conserven la seva neutralitat. 
I Andorra, què ha de fer Andorra? Ha d’amagar el cap sota l’ala en nom de la tradicional neutralitat que sempre ens ha caracteritzat, posant en evidència la manca de solidaritat i d’humanitat? Algú deia literalment fa poques setmanes que no tot és blanc o negre i que davant d’una realitat geopolítica tan polaritzada, Andorra ha de mantenir la seva neutralitat, referint-se a la posició del país sobre un possible estat palestí. Que còmode resulta fer-se l’andorrà! Tot ben acompanyat d’arguments ben infantils: que si és un problema que fa anys que dura, que si hi ha víctimes de totes bandes, que si el patiment el trobem en els dos bàndols, bla, bla, bla. Però no em negareu que ens trobem davant d’un problema flagrant de proporcionalitat i que alguna cosa s’hi haurà de fer, coi! Ja he escrit en altres ocasions sobre aquest i altres conflictes i ara no m’estendré en aquest sentit, però el terrorisme execrable practicat per terroristes és una cosa i el terrorisme d’estat desproporcionat practicat pel govern israelià n’és una altra. 
Llavors, què fem? Ens quedem com estem i santes pasqües? Mirem cap a una altra banda posant tot el poble palestí en el mateix sac dels terroristes i au? Mentre no ens esquitxi… Per mi, aquesta posició és covarda i miserable i atorga una pàtina de legitimitat a la massacre que té lloc a la Franja de Gaza. Alguns s’atreveixen a escriure públicament neutralitat responsable i compromís per la pau. Ja em direu com es menja, això. Expressar la teva solidaritat cap a totes les víctimes  civils de tots els bàndols del conflicte, i amagar-te al darrere d’arguments de justícia internacional, de drets humans i de dificultat històrica enquistada és com dir que, sentint-ho molt, seguiràs observant amb aflicció la barbàrie des de la barrera. Tres quarts del mateix passa amb el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Aquests mateixos ciutadans que ara diuen que cal seguir fidels als principis universals de protecció de la nostra diplomàcia dels cicles de tensió i dels conflictes geopolítics complexos (curiosos principis universals, aquests) són els que deien fa uns anys que davant de l’agressió russa a la sobirania ucraïnesa, Andorra havia de mirar-s’ho i solidaritzar-se amb les víctimes de totes dues bandes i prou. 
Penso que en el món en què vivim no s’hi val ja a mirar cap a una altra banda quan passa alguna cosa. Com a país que conviu amb la resta de nacions, Andorra ha de saber estar i sobretot ha de saber ser. Andorra no ha de seguir mirant-se el melic, ha de manifestar la seva opinió sobre el que passa més enllà de les seves fronteres, i més quan són els valors humans els que estan en constant perill. Ho sento, però, en aquests casos, neutralitat no casarà mai amb dignitat.