“Tota persona té dret a l’educació.”
Això és exactament el que resa l’article 20 de la Constitució Andorrana, i això és exactament el que està fallant, com a mínim, al sistema educatiu francès.
No hi ha dia que els pares no visualitzem a l’aplicació de seguiment i comunicació amb l’escola, un “professeur absent” o un “cours annulé”. I amb sort, només hi ha una matèria sense professor, perquè el record se situa en quatre matèries anul·lades en un mateix dia. 
Quatre hores de classe sense professor substitut, de vuit totals màximes que es poden tenir al dia. Quatre hores en què, o el nen –perquè amb 11, 12 i inclús 13 i 14 anys, són nens– torna a casa, si viu raonablement a prop, o deambula pel carrer perquè, curiosament, al Lycée es permet que els pares autoritzin els fills a sortir de l’escola en horari lectiu, ja que no ofereixen altra alternativa que la sala d’estudi. 
Tinc una edat, certament, però a la meva època els professors no fallaven de forma sistemàtica, i si tenien un impediment de més d’un dia, sempre disposàvem d’un professor substitut que, com a mínim, repassava les lliçons apreses. Els temps canvien, sí, però a mi, com a mare, no m’entra al cap que el meu fill preadolescent pugui estar pel carrer sense saber on para. Perquè no ens enganyem, que per més que hi confiem, són nens. Jo voldria tenir la tranquil·litat que entre les 8.25 i les 17.25 hores està a un entorn controlat. I no, el mòbil, que em nego a comprar, no és la solució, és part d’un altre problema, digne d’un altre escrit.
Les explicacions per part de l’escola semblarien enfocar-se que no disposen de suficient personal. Tots coneixem professors francesos que han sol·licitat canvi de destí, degut principalment a l’augment dels lloguers. Com els metges i com tota la resta de la societat treballadora andorrana els darrers anys.
L’educació està fallant i oblidem que educació i sanitat són dos dels pilars d’una societat pròspera. Això sí, si els pares decidim voluntàriament no portar els nostres fills a l’escola, per un motiu lícit, ràpidament rebem una trucada en la qual se’ns recorda que escolaritzar els nens és obligatori.
Govern semblaria desentendre’s pel conegut fet que el Lycée és territori francès i depèn de França. Inclús quan un dels caps d’Estat és el copríncep Francès i proclamem amb orgull que Andorra té tres sistemes educatius. Però, què passa quan una de les matèries amb professor absent des de fa més d’un mes és la de Català? També depèn de França, l’ensenyament en català? 
Segons l’article 2.1 de la Constitució, “la llengua oficial de l’Estat és el català”. Està clar que els nostres fills la parlaran per ser la seva llengua materna, però pot ser no són capaços d’escriure-la correctament si van passant els mesos sense classe. I no cal dir res dir dels nens que no la tenen com a  llengua pròpia.
Potser seria bo que els nostres dirigents recordin alguns fragments del discurs pronunciat a l’Assemblea General de l’ONU el 1993, per Òscar Ribas Reig:
“Som un país petit però conscient del valor d’allò que és autèntic (...) Som un país que no té riqueses naturals. No té cap altra força ni riquesa que la seva gent (...) En realitat som una vall. I la vall és una forma de vida. És casa, aigua i habitatge i, per tant, una comunitat a mida de la persona i de la família”. 
S’han oblidat del valor de la gent que conformem el teixit treballador d’Andorra. S’han oblidat del valor de l’educació dels nostres fills. Perquè en comptes que puguin vagar perduts durant hores o tancats a una classe buida pel mateix temps, més valdria que posessin mitjans per suplir les mancances del sistema educatiu, sigui el francès o qualsevol altre.