A l’alta edat mitjana la Xina ja tenia emperador i els poetes viatjaven per tot el país cercant el favor que aquest els podia brindar asseient-los prop seu com a consellers i funcionaris de confiança. Però indefectiblement la cosa no acabava bé. L’emperador considerava els consells a l’inici, però de seguida perdia l’interès en favor dels mandarins professionals i altres arribistes de judici de conveniència. I el poeta acostumava a haver de marxar, fins i tot exiliat, a cercar en el viatge les veritats del món que tan cares li havien sortit. Es tractava, el xinès, d’un sistema de base agrícola on el treball intel·lectual només passava per aquestes aproximacions al poder. El rebuig dels poetes no era un fet aïllat i emplenava els camins de lírics que cercaven la retirada del món com a fi últim del seu pelegrinatge. En aquests camins neix una sensibilitat espiritual i material molt concreta que segueix parlant encara. 
Aquest viatge més o menys constant genera una sèrie de motius dins d’aquesta poesia: la natura en la seva contemplació, el temps passat entre l’origen i el present i viscut com a absència i l’exaltació de l’amistat, concretament en els moments de comiat del poeta per seguir el camí i desaparèixer. En aquests motius es metaforitzen qüestions clàssiques com la mort, l’efímer, el sentiment còsmic de fusió, la pròpia desgràcia transformada en fugida cap a la natura... Qüestions clàssiques... I modernes, pròpies de temps de dissolució i d’un individu que es projecta cap al tot però que roman individu mentre alça la mà i s’acomiada de l’amic i els cavalls renillen amb tristor, com deia Li Po. És el sentiment de la fugacitat, el sentiment de perdre, un destí assumit volta rere volta, només esmorteït per les espurnes de l’amistat i de la unió que hom observa assegut en una roca a la muntanya. 
Les obres d’aquell període que ens han arribat són poemes contemplatius, que ara i aquí recorden al conegut haiku japonès barrejat amb una actitud epicúria que ens és potser més familiar, per allò de refugiar-se en certa austeritat de les emocions i en la recerca d’una serenitat proverbial. Wang Wei contempla l’arribada de les barques dels pescadors a la riba del llac i somia de romandre allà mateix, a la tardor, subjectant una canya, tota la vida. Abandonar la riba, la molsa, les fulles caigudes. Com abandonar-ho? Com deixar anar aquella bellesa?  
Wang Cangling, finalment, es preocupa per allò que l’ha omplert (reprodueixo l’estrofa en l’idioma de l’edició): "Cuando te pregunten por mí los amigos,/ diles, por favor, a todos de mi parte:/ Tienen mi corazón cristalino/ en un ánfora de jade". Un darrer encàrrec, un darrer encomi d’allò important.