Diplomàcia en temps de pandèmia
En plena efervescència dels efectes de la pandèmia i malgrat l’anunci de certa tornada a la normalitat no hi ha cabuda per al relaxament. Sabedors que l’autarquia no és viable, l’entrada de turistes representa el nostre respirador per afrontar l’altra malaltia, l’econòmica, ja que el prolongament del tancament de fronteres ens pot consumir progressivament. En aquest sentit les disposicions dels estats veïns són cabdals per a la nostra economia i, per aquesta raó, la diplomàcia com a element consubstancial en la gestió dels governss’ha de posar en valormés que mai. La crua realitat és que la sobirania jurídica que exercim des del 1993 no és suficient atès queel que determina el nostre present i futur és la dependència econòmica exterior.
Coma gota d’aigua en un mar anomenat Unió Europea la nostra sobirania depèn dels dos punts fronterers principals. Per tant, si volem que els nostres veïns ens considerin com a destinació domèstica els hem de convèncer que estipulin una excepció vers Andorra. D’antuvi la neutralitat històrica -l’equilibri entre les dues nacions veïnes-i el saber fer dels humils andorrans varen derivar en l’obtenció de privilegis o franquícies en moments convulsos. Les relacions amb Espanya i França són imprescindibles i cal no descuidar-ne cap detall, essent pragmàtics i realistes. Precisament d’aquí rau l’essència de la redacció del Manual Digest (1748) com a guiade bones pràctiques, seny i sentit comú.
Però ara,en un altre context degut a la crisi sanitària mundial, la situació és més complexa a causa – entre d’altres factors- de la burocratització, la globalització i els organismes supranacionals. Així mateix, també cal ressenyar la incidència de les polítiques internes dutes a terme al llarg del temps. Per aquestes causes -des del meu parer- és el moment de fer valer les relacions bilaterals, però altrament sense deixar de banda demostrar l’eficàcia i eficiènciadel nostrecoprincipat.
No oblidem que mesos abans de la crisi certs temes creaven debat i controvèrsia que en ocasions giraven entorn del model institucional del Principat. Per això, en aquest moment excepcional és rellevan tevidenciar que el model constitucional és útil com a eina garantista per al país. Així mateix, la crisi pot servir de baròmetre per copsar la implicació, voluntat i agilitat de resposta de totes les bandes. Del resultat que se’n pugui obtenir, a banda d’alleugerir les ferides de l’impacte econòmic i social, pot servir de reforç i credibilitat. Cal advertir que els sectors que avantposaven certs posicionaments per sobre del model podran esgrimir la necessitat de canvi si no es traspassa un missatge contundent de la conveniència de protegirel coprincipat. Per aquesta raó considero que de la crisi econòmica podria afegir-se en un futur proper una crisi institucional si no es defineixen de manera ferma les virtuts del sistema.
La resposta interna haurà de contemplar els reajustaments si es constaten desequilibris, ja que si hem de negociar amb la Unió Europea necessitarem avaladors, sobretot perquè les circumstàncies han canviat. Necessitem els suport dels nostres veïns i estabilitat institucional per l’escenari summament complex que se’ns presenta atès que probablement haurem de demanar recursos i, òbviament, comportaran contrapartides i condicions.
I tot plegat amb un horitzó incert, a l’expectativa dels possibles rebrots de la Covid-19 i de l’entrada de turistes, on no haurem d’afrontar presencialment a la tardor la Cimera Iberoamericana, un esdeveniment probablement sobredimensionat a les nostres capacitats. Perquè si aquesta pandèmia ens ha mostrat les nostres limitacions potser també seria el moment de redefinir on podem i hauríem de ser.
Versió per a imprimir