Disco-fòrum
Fa força temps que una colla d’amants de la música i del seu format més icònic, el vinil, ens reunim un o dos dissabtes al mes, al matí, per escoltar un àlbum.
Hi ha un ponent, que és qui tria el disc, i uns oïdors, que escolten una exposició, normalment se’ns situa en l’època en què l’àlbum va ser editat, se’ns explica la biografia del grup i, allò que agrada més, les anècdotes, curiositats i tafaneries que envolten tot sovint les grans bandes de pop, rock, jazz, i el que convingui.
L’hora triada és ideal, ja que ho fem a l’hora del vermut i en un local del centre històric d’Andorra la Vella, el Harlem, que ens acull de bon grat, i després de l’escolta, el disc-fòrum. Tothom hi diu la seva, s’hi afegeixen anècdotes, s’opina sobre els solos de guitarra.
Feia temps que a uns quants ens rondava pel cap de fer un aquelarre melòman i crec que hem trobat la manera. De moment, hem escoltat la música d’Eric Clapton, Creedence Clearwater Revival, Fleetwood Mac, Eels, Daniel Lanois; algunes sessions han servit per descobrir músics o per descobrir discos concrets de músics coneguts, altres per escoltar per enèsima vegada un disc en el qual segurament, escoltant-lo amb altra gent, hi sents coses que t’havien passat per alt.
Malgrat el poc temps que fa que fem aquestes trobades hem aconseguit fer-nos amb un plat de vinil i un amplificador, que han cedit els mateixos assistents, per poder escoltar els discos en el seu format paradigmàtic, el vinil, aquest suport que s’havia d’extingir, que havia de desaparèixer per vell i obsolet, per donar pas als suports digitals (aquests sí que han durat poc).
Ara torna a estar de moda el vinil, i per als que en comprem, no sé si és bo o dolent, ja que abans a les botigues del carrer Tallers que sovintejàvem hi havia tota una colla de discos de segona mà, impecables, a un preu súper assequible i en perfectes condicions, més enllà d’alguna rascadeta a la portada, o alguna cantonada arrugada. Però ara, amb la moda, ho estan reeditant tot, i els expositors on hi havia els discos originals estan deixant pas a noves còpies de 180 grams que, evidentment, tripliquen el preu de les originals. Són els nous temps, les noves modes que, en aquest cas, benvingudes siguin.
El que encara ha de fer una reviscolada són els cassets, i si no us ho creieu, ja ho veureu, en aquesta època de bigotis recargolats i altres revivals, aviat en tindrà el seu lloc. Ja fa dies que tímidament treu el caparró. Però, hi haurà una segona joventut per a les cintes? I de fet, la qualitat que donava un casset en un bon equip també era força interessant. D’acord, d’acord, ja deixo de fer el freaky...