La gran sèrie del moment, Game Of Thrones, posa de manifest, des del meu punt de vista, la gran capacitat que té el discurs per fer moure les masses. El llenguatge, utilitzat com l’arma més potent de totes, conté els elements necessaris per fer canviar d’opinió tants i tants éssers humans com es desitja, i encara més si es barreja amb la por, les amenaces i la submissió.
Un clar exemple el posa el personatge de Tyrion Lannister, el més jove dels Tywin, que tot i ser un “nan alcohòlic, faldiller i prepotent”, tal com afirma George R.R Martin, ha aconseguit guanyar-se el cor dels espectadors i ha estat una de les figures principals de la trama. Mitjançant el seu discurs impecable, astut, ple de cultura, d’estratègia i, en els moments indicats, acompanyat d’un toc d’humor sarcàstic, Tyrion és capaç de ressorgir de les cendres i ser un perfecte orador que molts desitjarien tenir al costat.
El discurs pot estar vertebrat per diferents elements. Per exemple, en el cas de John Snow els principis, la veritat i la lleialtat juguen un paper fonamental. En el cas de Lord Baelish, en canvi, s’utilitza una versió més maquiavèl·lica i recaragolada. Cersei Lannister, cegada per l’avarícia, utilitza un discurs ple de mentida i autoritarisme i Daenerys Targaryen mostra decisió per sobre de qualsevol altra variable.
Mirades calculades, traïcions, combats sense precedents però, per damunt de tot: les paraules. Moltes paraules per convèncer i sotmetre pobles ignorants, reis i senyor i assolir l’objectiu final, crear aliances per destrossar l’enemic.
