Disfòria

La disfòria és un terme d’ús psiquiàtric i psicològic que indica un desajustament en el propi subjecte. Si acudim al diccionari: “Trastorn de l’humor que es caracteritza per la depressió, un malestar físic o psíquic i un sentiment general d’insatisfacció d’un mateix”. Com tots els conceptes provinents de la medicina en totes les seves branques, la disfòria té una història i una raó de ser, fruit de l’evolució dels camps en què aquesta paraula s’utilitza. La disfòria seria el concepte que substitueix determinat brancal dels abans anomenats estats neuròtics i psicòtics, igual que el trastorn, concepte també substitutori. Aquest és l’inici de Dysphoria mundi, la darrera obra de Paul B. Preciado.
Aquest desajustament o inadequació del subjecte a la realitat que l’envolta és per a Preciado un fenomen generalitzable a totes les categories que fins ara han suportat l’actual règim econòmic i social. Aquest règim, que Preciado anomena capitalisme “petro-sexe-racial” ha modelat un individu funcional als objectius de creixement i expansió. Aquest règim es basaria en el petroli com a font energètica bàsica, en la discriminació de gènere i en la discriminació racial sistèmica. En la seva darrera fase, aquest règim hauria creat una subjectivitat “fàrmaco-pornogràfica”, és a dir, sostinguda en el consum farmacèutic i en la sexualitat explícita de pantalla. En aquestes condicions,  en una realitat insuportable sense l’administració mèdica, psíquica i sexual de la vida, irrompria, com un cop d’Estat de la digitalització del món, la pandèmia de la Covid-19. Un cop que Preciado qualifica com el més important desajust que han experimentat les nostres vides.
Preciado, tot i pintar-ho negre com el petroli, planteja allò de la crisi com a oportunitat. Com a oportunitat per mutar les categories epistèmiques, i per tant ètiques i culturals, però també materials, amb què pensem les coses. I posa exemples. Ens parla de com els malalts de sida van desenvolupar una consciència col·lectiva que va permetre combatre el tractament institucional i discriminatori amb què va néixer la malaltia.
Parla també del moviment LGTBIQ+ i de com ha posat en dubte un dels principals binarismes que articulen la nostra divisió del treball i la nostra forma social. Parla dels darrers moviments feministes relacionats amb el MeToo i dels antiracistes relacionats amb el Black Lives Matter. I els empra per demostrar que pot existir una consciència global d’aquesta disfòria generalitzada i que, per tant, existeix un canvi profund del qual les ultradretes no són sinó moviments de reacció de l’antic règim.
La disfòria (desajustament) i la mutació (canvi), conceptes que extrets del seu camp original i transportant-nos mercès el seu poder metafòric ajuden a veure les coses d’una altra manera, una manera fins i tot més útil que els habituals llocs comuns.