Molts dies abans que arribés el Black Friday les safates d’entrada dels correus electrònics estaven a punt de petar per l’allau de missatges que avançaven la data. “Accés prioritari”, “Només per a tu”, “Venda privada”, o “Oferta anticipada per a clients”, deien els assumptes. Si no sabéssim que aquests missatges els rep mig món, podríem pensar que pertanyem a un club selecte al qual només poden accedir els tocats per la vareta màgica dels dissenyadors Roberto Collina o de Toni Miró, en el cas dels homes, o d’Anna Wintour, l’exeditora de la revista Vogue, pel que fa a les dones.
Però ja sabem que si trobem la talla no hi haurà el color i si hi ha el color no trobarem la talla. Total que, si convé, finalment comprarem una peça de fons d’armari, perquè acabarà allà, amb l’etiqueta penjant com si fos el dit d’un mort al dipòsit de cadàvers. Perquè en aquests períodes de suposades ofertes, és més fàcil que un camell entri per l’ull d’una agulla que ens entri un pantaló o una faldilla de rebaixes, que aquestes les carrega el dimoni, que, per alguna cosa vesteix de Zara, tant de manera analògica com virtual. I és que després de la pandèmia han après a comprar per internet fins i tot les mascotes del Club Piolet i del BC MoraBanc Andorra. Hi ha una plaga de llagostes que arrasa les xarxes socials. Poses una peça al carret virtual i quan vas a pagar ja ha desaparegut.
En el mode virtual com a l’analògic s’ha de saber anglès perquè les etiquetes parlen de regular fit, custom fit, slim fit o superslim fit, i en el cas d’anar a un comerç físic s’ha de treballar més que l’arqueòleg Eudald Carbonell al jaciment d’Atapuerca, ja que la peça que volem sovint està colgada sota una pila immensa. Hi ha botigues que semblen decorades pel dimoni de Tasmània i en aquests Black Friday és millor no anar de compres amb parella perquè acabareu com Statler i Waldorf, els dos vells rondinaires dels telenyecos o The Muppets. És entrar amb la mateixa embranzida que el general francès Philippe Leclerc endinsant-se al sud d’Alemanya fins al quarter general d’Adolf Hitler a Berchtesgaden i sortir ben empipats.
A la majoria ens costa trobar roba a les rebaixes per renovar el vestidor. A altres, com a la Paqui, la dona de Santos Cerdán, li posaven la catifa vermella en entrar a El Corte Inglés, on accedia, triomfal, com Jesús de Natzaret a Jerusalem, i les dependentes –totes la coneixien– posaven capes i petites branques dels arbres davant seu mentre cantaven el Messies de Händel. Per a ella no existia el divendres negre perquè vivia en un dissabte lluminós i perpetu. Fins ara.
