Distància

Han arribat les festes i el cap d’any i amb ells, el famós esperit nadalenc. Més enllà que sigui un tòpic del qual intentaré caure solament d’haver esmentat la frase anterior, la veritat és que, almenys en el meu cas, és una època en la qual m’envaeix una mena de nostàlgia de la qual amb els anys he après a gaudir. Tots tenim la immensa sort de viure en un moment en el qual la comunicació és tan simple com prémer un botó o fer un clic –o com sigui que ara s’hagi de dir– a una pantalla que solem treure de la butxaca dels pantalons. I gràcies a aquesta sort, els que estem fora del nostre país podem estar en contacte amb els nostres éssers estimats. Ja s’ha transformat en una cosa natural, fins i tot per als que vam néixer en l’era analògica. Al final, tot és qüestió de costum. Però és en aquestes dates que ens adonem que, encara que estiguem més connectats que mai, la distància existeix.

La llarga es mesura en la quantitat de quilòmetres que ens separen a cadascun de nosaltres de les nostres famílies o amics de tota la vida. Aquesta és la més òbvia. Però em refereixo, sobretot, a la distància curta, on es nota més l’absència. Aquesta distància en què abracem una mare o un amic, gaudim un cafè o una cervesa en un bar o simplement compartim el silenci sense sentir-nos incòmodes. Perquè a vegades, les millors coses són les que no es pronuncien... perquè ni fa falta. Són moments en els quals és inevitable plantejar-se si el preu que es paga és alt per estar lluny. I encara que el balanç doni positiu, res és gratis a aquesta vida. I perdem la quotidianitat, aquest contacte diari on les mirades es creuen i les pells es toquen. Vivim en ple segle XXI i hem d’agrair-ho. Encara avui recordo el meu pare, als anys 80, rebent una carta des del Brasil del seu cosí germà. Arribava un sobre cada molts mesos, amb fotos, cintes de casset i cartes en un món que avui sembla prehistòric, on no hi havia trucada directa internacional i els telèfons pesaven cinc quilos. Podria anar molt més enrere i imaginar l’època en la qual el meu avi va viatjar d’Itàlia a l’Argentina, just abans de la Segona Guerra Mundial. Anys en què, com efectivament va succeir, te n’anaves per no tornar i els records eren l’única cosa que et quedava. Ara els records els compartim quan tornem a casa de vacances. Aquests instants en què al voltant d’una taula tornem a ser adolescents i al crit de “recordes quan?” apareixen les escenes d’una vida viscuda al costat dels teus. Aquesta gent que no necessita més que una simple mirada per  saber el que et passa. Aquesta gent amb la qual el silenci és una paraula més. Aquesta gent que dia a dia et fa sentir que la distància és només un número i que el llaç continua intacte. Aquesta gent que es mereix molt més que una abraçada... encara que no faci falta.