No crec que sigui gens agosarat afirmar que l’arribada dels telèfons intel·ligents ens ha canviat la vida. Entre altres avantatges cada cop rebem més missatges de text que cal atendre, els quals no només inclouen lletres. Pocs són els que no venen acompanyats d’una o dues emoticones que, amb l’ús, acaben adquirint un significat diferent. No fa gaire vaig descobrir que una de les més usades havia estat pensada per a designar un gelat de xocolata. Però en un racó de món on els caganers i cagatió han adquirit rang d’icones, en utilitzar-la pensem en una altra cosa prou diferent. Clar que també podria ser que la sèrie japonesa Doctor Slump, en la qual una de les protagonistes, l’Arale, manipula caques somrients, hagi influenciat en el nostre inconscient.
Evolucionin o no les emoticones els missatges de text han propiciat la pràctica desaparició de l’accentuació. Un fet que en el meu cas comporta un desdoblament de la personalitat: Marià versus Maria, que ara ja ni tan sols els que han escoltat la meva veu dilueixen. Com taca d’oli es va estenent a gairebé totes les paraules que fins ara duien titlla. Si em vestís d’apocalíptic, ara seria el moment de fer la temuda profecia: “aviat els accents deixaran d’existir”. Ho desconec. En tot cas, els errors tipogràfics –o el que seria el mateix, d’escriptura– són abundants i poden comportar malentesos com els que em fan canviar sovint de sexe. Els anglosaxons ja fa temps que han encunyat l’expressió fat finger per designar aquesta mena d’errors. Un terme que vindria a designar l’error a l’hora de polsar una tecla, fet molt més probable si tens els dits gruixuts. Com que aquesta traducció no m’acaba de fer el pes, quan la vesso, prefereixo referir-m’hi com que pateixo ditlèxia, per la similitud fonètica amb dislèxia.
El cas és que la tecnologia ha desenvolupat eines per a intentar evitar aquesta mena d’errates. L’accés als correctors és universal. I és que la feina dels correctors és indispensable, alhora que poc agraïda. Els que escrivim en aquestes pàgines lluïm d’allò més gràcies a la Mercè, que té cura d’esporgar errades gramaticals, barbarismes i altres errors lèxics tot fent-nos aparèixer davant dels lectors com uns cracs de la llengua. La seva feina, que aprofito per agrair, vindria a ser com la de qui maquilla els grans, els punts negres o una mala nit als que apareixen en pantalla.
Els correctors dels telèfons, per contra, es poden convertir en el teu pitjor enemic. Avui mateix el corrector em canviava el terme Paraulògic, el conegut joc de paraules, tot proposant-me paraplègic. I ja no els dic res quan el corrector programat és en català i el teu interlocutor es comunica en una altra llengua. De fet, per un error de ditlèxia descobert després d’un nombre important d’errades, vaig adonar-me que el corrector del meu mòbil, la setmana passada, marcava danès en lloc del català habitual. No s’imaginen com n’han estat de distrets els receptors dels meus missatges.