Divendres Sant

La setmana vinent començarà la Setmana Santa, que és el final de 40 dies de recolliment, dies per purificar el cos i l’ànima, el que coneixem com a Quaresma. En el temps dels nostres padrins, era un període dur. No podien anar a la taverna a jugar a cartes, ni escoltar música o ballar els diumenges (només per Sant Josep es donava llicència) i els divendres eren dies d’abstinència de menjar carn. Divendres Sant també ho era de dejú, i només podien menjar-ne els més vells i els malalts, així com tots aquells que disposessin d’una butlla o llicència que els dispensés d’aquest precepte. En moltes ocasions era el mateix Comú qui les comprava per tal d’alleugerir una mica tota la població.

Avui m’agradaria parlar-vos de les curioses tradicions que es feien antigament a casa nostra durant el Divendres Sant i que de ben segur que els més grans encara recordaran. El dia començava ben aviat, a sol llevant (al despuntar el dia) la canalla corria amunt i avall amb “palitroques i garraus”, també coneguts com a matraques, uns senzills instruments de fusta que en fer-los girar fan una sonoritat molt característica. Anaven cridant: “Homes i dones de Canillo als aufisis, aquest és el primer toc”, repetint la cantarella en dues ocasions més; començant per la part del poble més allunyada de l’església i acabant tot just a la porta de la mateixa. Les campanes aquell dia restaven mudes en senyal de dol per la mort de Jesucrist.

El primer ofici que es feia a l’església era el Via Crucis, o el Camí de la Creu, on es repassaven les 14 estacions de la Passió de Crist. Acompanyava al pas de la Creu la Mare de Déu dels Dolors o “la Dolorosa”, abillada d’estricte dol i amb un cor traspassat per set espases. En moltes parròquies es feia una professó o dues (pel Via Crucis i/o del Silenci) anant els homes d’un costat tot portant el Sant Crist de l’església, i de l’altre les dones portant a les seves espatlles, el pas de la Verge dels Dolors. Molts padrins recordaven que quan eren petits havien vist els armats, o homes caracteritzats com a soldats romans que obrien les professons. Acabat el camí de la Creu, es resava el rosari i es deixaven a l’altar descobert, per a veneració pública, la Mare de Déu i la Creu mentre s’entonaven pels cantadors les Cobles dels Dolors, on es rememoraven els set dolors o espases que traspassen el cor d’una mare desconsolada que veu com executen públicament el seu fill.

A la tarda, a les tres (quan Crist mor en la creu) tenia lloc la lectura i el cant de la Passió. Acabada aquesta, es feien els oficis de Tenebres i “es mataven els jueus.” Aquest ofici consistia a recitar, des d’un altar secundari o des del cor de l’església, 14 salms i tenint sobre l’altar, un canelobre amb el mateix nombre d’espelmes enceses que s’havien d’apagar a la finalització de cadascun d’ells, deixant d’aquesta manera l’església quasi a les fosques (encara cremaven al costat del Monument les espelmes i candeles que els devots van deixar la posobra). A poc a poc arribava el moment més esperat per tothom, però sobretot pel jovent, el moment del darrer salm, conegut com el Salm del Miserere. 

Aquí amb tota l’església, en penombra, es produïa un fort soroll, ja que tots els fidels assistents procuraven picar a terra i a les parets de fusta amb peus i mans, com més fort millor, fins i tot picaven sobre els bancs amb carraus, matraques i qualsevol estri que tinguessin a mà, en record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist, tot procurant fer el màxim soroll en “venjança” per la mort de Jesús. La pols que s’aixecava, conjuntament amb el soroll eixordador, certament li feien homenatge al nom de l’ofici: “Tenebres”.

Aquesta tradició sembla que cessà als anys 60 del segle XX, amb les reformes del Concili Vaticà II. Per a d’altres cultures no cristianes, les matraques toquen rítmicament amb la intenció d’espantar les bruixes i els mals esperits. Es creu que la tradició cristiana hauria adaptat aquesta creença tot posant nom i cognoms als mals esperits: els jueus, a qui culpaven d’haver permès la mort de Jesús a la creu.