En paraules d’Òscar Martinez-Rivera, les limitacions de les persones amb diversitat funcional les genera l’entorn, i hi afegeix que si les ciutats estiguessin dissenyades per a l’accessibilitat de tothom, no caldria fer accessos “especials”. En aquest sentit, Laura Roca i Gifre, companya de la universitat, interpel·la a qüestionar-nos com de diferent seria si totes les persones anéssim amb cadira de rodes, incidint especialment en els accessos, els mitjans de transport, l’arquitectura. D’acord amb aquesta premissa, però, mentre somiem amb ciutats més justes i accessibles, què passa en els nostres pobles?
Hi ha una cosa que em sorprèn en l’arquitectura de les nostres contrades, a l’Alt Urgell: si vivim envoltades de muntanyes, arbres i vegetació, quin sentit té envair les voreres –estretes de mena– amb escocells, arbres i flors? Si afegim la brillant estratègia d’enclavar algun banc davant de les poques rampes existents, dels cubells d’escombraries, o de qualsevol enginy arquitectònic, l’accessibilitat universal es torna utopia. Ara bé, en l’imaginari d’alguns alcaldes i alcaldesses –justificant-se en la manca de pressupost– les persones amb mobilitat reduïda sempre poden circular pels carrers i carreteres aprofitant els baixadors dels guals que, en un moment donat, es transformen en fantàstiques rampes. D’aquesta manera, esquivar els cotxes que aparquen amb total impunitat damunt la vorera ja no suposa un problema.
Fa uns dies llegia una notícia en què es denunciava que una jove amb cadira de rodes no havia pogut pujar a l’autobús de la seva ciutat perquè la rampa d’accés estava espatllada. Quina sort la nostra, vaig pensar, perquè a les persones que vivim a l’Alt Urgell això no ens passa, senzillament perquè la majoria dels pocs mitjans de transport públic que tenim no disposen de rampes. Ni tampoc ens cal decidir qui té preferència en l’accés a l’ascensor situat a la capital de la comarca, atès que dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any només en funciona seixanta. Parlant de xifres i preferències, alguns i algunes que ens governen han caigut en la inòpia de comptabilitzar amb els dits de la mà aquells invàlids que acull el seu poble, i exculpar d’aquesta manera el desafortunat comentari d’aquell batlle que es preguntava: quants en tenim al poble: dos, tres, quatre?
I, de fet, tant se val quants n’hi hagi perquè, ja sigui per les baixes temperatures pirinenques o per la ignorància, semblaria que les polítiques que imperen en la nostra comarca han quedat congelades-atrapades en la cronicitat de la beneficència. Així, apel·lar a la solidaritat d’aquell comerciant que despatxa al carrer, d’aquell veí que desencalla la cadira d’un forat, o aquell que obre la porta del bar, entre d’altres, alimenten aquell pregó del llegat assistencialista de la caritat. No obstant tot això exposat, i fent meva aquella frase que tant els agrada etzibar en els seus discursos polítics, “com no podria ser d’una altra manera”, estic convençuda que en els seus programes electorals per a l’any vinent la supressió de barreres arquitectòniques a la nostra comarca serà prioritària en les seves polítiques. En cas contrari, haurem d’entendre que les limitacions de les persones amb diversitat funcional no les genera l’entorn, sinó la discapacitat del seu sistema.
“La discapacidad está muy cerca en nuestra existencia, cualquier circunstancia imprevista puede cambiarnos la vida” (Tomas Castillo).