Et vaig somiar a l’altre costat d’un pont. Alegre i exultant sota la llum esbiaixada d’un matí de somni. Els ulls oberts, el cor intacte. 
La teva alegria exultant concordava. Com quan amb passió llegies abans de llegir els llibres de colors i feies l’unicorn zombi arrossegada pel terra de la cuina. "Qué caras más tristes" corejaves per la finestra del cotxe als companys pedestres que no frisaven per arribar al col·le i em feies cim al cos quan imaginaves una aranya. 
L’alegria sempre concorda amb tu. La distància del pont, no. A les puntes hi érem, però no el creuàvem. 
T’he somiat encara més. I imaginat, observat, sentit, escrit. Recordes? Som a la riba de la platja de nou, caçant petxines amb dits inexperts i mil pedres maques. Vam crear un oasi blanc per a nosaltres de sorra fina, els peus dins l'aigua. I et vaig prometre, i et prometo encara, no tenir por del demà i només marxar quan ens obligui la llum del sol, inoportuna com mai, a obrir els ulls. A despertar.
Llavors, les preguntes eren d’anvers o revers. De carn o peix. Verdura o fruita. Monster High o Bratz. Ballar o volar. I preguntar era com veure les costures d’un món arbitrari que demana definició amb les portes tancades i els ponts per creuar. Ponts de riure i ponts fràgils, fets d’aire i de llindars. Ponts silenciosos, aixecats amb roques poroses de breus instants. Hi ha buidor als ponts. I petges i coratge. Vertigen i calma. I una quietud prèvia a la tremolor abans del primer pas. 
Travessar és confiar. Més en el sentit de l’equilibri que en arribar. Creuaràs o no tants ponts com la vida i seràs una altra i tu a la vegada. Sempre tu. Perquè en aquest fosc tapís trivial, insubstancial a voltes, en què s’ha convertit la pell del món, la profunditat dels teus ulls obren clars de primavera. Ulls que són fars i són llar. Ulls que encenen. Les flors desperten. I la llum no cega. 
Ho diu l’escriptora de la llum de llar i la paraula que deslliga que si vols aprendre a muntar a cavall no et conformis de ser una bona genet. Sigues la genet i també el cavall. 
Els darrers dies d'estiu i mascareta, a hora baixa, vam travessar la passarel·la de la platja abraçades minuts abans que una lluna roig obscura, potser taronja, emergís del mar. Encara eres un cel prematur a centímetres d’igualar-me en alçada. I a l'aire crepuscular flotava la sensació de deixar enrere una calidesa indeslligable. Calidesa a la qual sempre podem tornar.
Com torno ara, per exemple, als cinc minuts de pròrroga abans no et despertis que tant m’estimo. El trencadís emocional resta intacte. S'obriran els pètals i el món sencer resplendirà als teus ulls. 
En els meus somnis sempre tens set anys. I sempre, sempre, ets primavera. 
Així que balla i vola. Sigues centaura.  
El pont ja hi és. No ens separa. 
Cinc minuts de pròrroga.
Deu dies. 
Divuit anys a tocar.