Els governs de torn, i els partits polítics al darrere, se n’omplen la boca. La societat, tot i que amb la boca més petita, també ho diu. Tothom coincideix que l’educació, o millor dit l’ensenyament, ha de ser un dels pals de paller de qualsevol societat moderna i avançada. Els primers prometen esmerçar el màxim d’esforços en salut, seguretat i ensenyament. Però les promeses s’esvaeixen, submergides en d’altres prioritats, insuficiències pressupostàries o urgències de darrera hora. La segona, la societat, també és força conscient que l’educació ha de ser una prioritat nacional malgrat aquells reduccionistes de sempre que acaben recordant que tenim massa vacances. Queda doncs més o menys clar per a tothom que l’ensenyament és una peça clau. 
No fa massa mesos ja vaig definir la nostra professió com a una feina cada cop més complicada. Avui, em reitero, res no ha canviat, no us ho penseu. Però  a més, voldria fornir a la feina dels meus companys i la meva de la dignitat que la nostra tasca mereix. Perquè sembla que, de totes les professions que pertanyen a la funció pública, la nostra és, de llarg, la més infravalorada, la més desprestigiada. Una professió, sovint transparent, que es mereix una mica més d’atenció i respecte per part de tothom. També de l’Administració. 
Veiem com a Espanya semblen haver entès la importància d’apostar decididament per l’ensenyament i de fer que les polítiques educatives, totes,  siguin proporcionals, vagin acompanyades del repte que suposa avui la feina d’ensenyar. I de ben segur que fa dies que ho van entendre, com nosaltres aquí, i salvant les distàncies, però per fi han decidit manifestar, en tots els sentits del mot, el seu malestar i la por d’haver de fer front a desenes de nous i sovint inversemblants desafiaments que aquells qui s’ho miren des dels despatxos, no poden ni arribar a imaginar-ne la magnitud. 
L’ensenyament ha canviat en els darrers deu anys. Les realitats familiars no són les que eren, la diversitat d’alumnes a l’aula tampoc no és la mateixa. I els mitjans, de qualsevol àmbit, que s’atorguen a la institució escolar no han evolucionat al mateix ritme que les exigències socials envers l’escola. Avui, per desenvolupar la feina de mestre o professor amb un mínim de garanties d’èxit has de  ser mestre, pedagog, educador, psicòleg, treballador social, buròcrata (massa), investigador en tendències metodològiques i tecnològiques que van sortint i que has d’implementar, agradin o no… Una quantitat de variables simultànies que no acabes de desenvolupar com cal, i et deixen una sensació de mediocritat. Almenys, aquesta és la meva impressió. I sense que afecti en la teva acció docent diària. Sovint comparo la nostra feina amb la de pallasso: pots estar sota mínims d’ànims i d’energia emocional, però the show must go on! 
El talent del professorat, amb polítiques consensuades, realistes i més ben definides a llarg termini, ens permetran d’assolir l’excel·lència educativa. Andorra hauria de ser un referent que deixi d’importar idees per començar a exportar la seva pròpia manera de fer. Valentia, suport i idees clares és el que necessitem. Ànims, companys!