Probablement, la mort és la cosa més democràtica que existeix perquè ens afecta a tots per igual. Sigui de fam en un país remot, en un bombardeig de guerra, en un accident de trànsit o en un hospital de prestigi, al final, tots els rius anem a parar al mateix mar. La diferència rau en les possibilitats dels vius a sobreposar-se al dol. Mentre el pobre s’eixuga les llàgrimes i diu allò tan cert com inconsolable de “la vida continua” i l’endemà va a treballar com si res, el ric es pot permetre alguns deliris. Ho estem veient aquests dies en un debat que ha traspassat fronteres per ser una combinació d’espectacle macabre, surrealisme i moral. I no em refereixo a la gestació subrogada, que gràcies a aquest mateix xou esperpèntic s’ha demostrat que és una pràctica individualista i explotadora (perquè no, cap dona vol tenir un fill i després regalar-lo), sinó als privilegis i a la igualtat d’oportunitats. Feia molt que no sentia tant a parlar de rics i pobres i com els primers poden satisfer els seus capritxos a costa dels segons en funció de lògiques culturals i geopolítiques més complexes. Ningú és ningú per dir-li a un altre com gestionar les seves misèries, però pertànyer al món real, al de la gent normal, ens ajuda a conviure amb el dolor i la frustració de manera digna i a no creure en miracles grotescos. Ha quedat palès que fer malabars genètics i construir panteons, escriure llibres post mortem o comprar bebès forma part de l’existència d’uns quants que viuen amb impunitat i es creuen amb més drets que la resta. Arriben fins allà on el poder, els diners i la ciència els ho permeten, obviant el sentit del ridícul i les víctimes col·laterals i, sobretot, amb el despropòsit de voler-ho tenir tot controlat. Fins i tot la mort. Perquè la mort i el dol també entenen de classes.
