L’esport femení reflecteix una realitat evident i en expansió arreu del món: cada vegada hi ha més dones competint al més alt nivell, cada vegada hi ha més dones esportistes a l’elit.
A Andorra ens alineem plenament amb aquesta tendència, ja que en els últims anys la participació de les dones en competicions d’alt nivell ha deixat de ser una realitat minoritària, per consolidar-se com una part essencial de la nostra escena esportiva.
No cal anar massa enrere en el temps per trobar esportistes andorranes en aquest context de professionalització i exigència: sense posar noms perquè em sabria greu deixar-me ningú, totes han competit de tu a tu en esdeveniments com els Jocs Olímpics d’hivern de Milano-Cortina, els Jocs dels Petits Estats celebrats al nostre país o els Jocs Olímpics de París del 2024. En esquí, en atletisme, natació, tenis, caiac, ciclisme de carretera, BTT, karate, judo, vòlei platja, natació sincronitzada, gimnàstica artística… Un altre bon exemple és l’auge del futbol femení: el nombre de llicències femenines a Andorra s’ha multiplicat els darrers anys i sembla que la projecció no té sostre.
Les nostres esportistes s’han professionalitzat i, a la vegada, han guanyat notorietat aquelles competicions on participen. N’és un bon exemple la Copa del Món d’esquí femenina celebrada la setmana passada al Tarter, que va omplir les grades de la pista Àliga d’aficionats que volien veure de prop les millors esquiadores en descens i supergegant del món. Fossin homes, fossin dones, l’espectacle estava assegurat.
En el fons és un peix que es mossega la cua: les esportistes entrenen més, competeixen més i són més autoexigents, confien que poden arribar a l’elit perquè tenen exemples que així ho demostren, treballen molt per representar el seu país i portar-lo el més amunt possible. Tot això es tradueix en més qualitat, més competitivitat, més espectacle. Les competicions són cada vegada més atractives socialment, hi ha més accés a aquestes (aquí hi tenen un paper important les institucions i els mitjans de comunicació, que han de contribuir a la seva difusió). El públic respon quan se li ofereix un esdeveniment esportiu ben organitzat. 
Veure dones competir al més alt nivell, amb disciplina i un elevat esperit de superació, transmet uns valors universals vinculats amb l’educació que van més enllà del gènere. En aquest punt, agrair la tasca que fan els clubs andorrans per promocionar l’esport femení en tots els seus àmbits. 
En definitiva, els darrers anys, i des d’una perspectiva naturalitzada, s’ha amplificat la connexió entre l’esport femení i la societat, han sorgit nous referents entre les generacions joves i les no tan joves. Podem afirmar que l’esport femení es troba en plena fase de maduresa. 
Aquesta és la riquesa que hem assolit i que hem de preservar. A poc a poc, la figura femenina s’ha normalitzat en l’esport, la trobem en qualsevol disciplina, i no des d’un punt de vista de representativitat, sinó des de l’elit. De la mateixa manera, la presència d’homes en disciplines històricament considerades femenines també comença a estandarditzar-se, obviant i allunyant així els estereotips socials que ens han acompanyat les darreres dècades.
En una setmana com en la que ens trobem, plena de simbolisme sobre la força de la dona i la importància de la igualtat de gènere, convé ressaltar aquesta evolució natural que estem vivint al món de l’esport. 
Perquè l’esport no és masculí o femení, és això, senzillament, esport.