Sabíeu que, en l’àmbit europeu, ni l’origen ni el sexe dels candidats o candidates a una ocupació constitueixen la primera font de discriminació? La primera causa de discriminació és l’edat. I què diríeu, que es tracta de discriminar per excés de joventut o per excessiva maduresa? Doncs la majoria de sol·licitants són desestimades per tenir una edat massa avançada. Si entrem a valorar, a més, la discriminació per gènere, llavors veiem com les dones encara en surten més malparades. 
Els estereotips relacionats amb l’edat també existeixen en l’àmbit laboral: els treballadors i les treballadores de més edat costen cars, estan menys disposats a formar-se, la seva aparença física no és la millor de cara al públic, estan malalts més sovint, no estan disposats a treballar més hores del compte... No obstant això, la pràctica demostra sovint el contrari. 
És cert que el salari de les treballadores més grans tendeix a ser més elevat que el de les joves a causa de l’antiguitat i l’experiència. A canvi, aporten més maduresa i expertesa en el lloc de treball. A més de les seves habilitats, sovint encara tenen ganes de treballar i disposen d’uns horaris més lliures i de menys obligacions familiars, cosa que els permet implicar-se més en la feina. 
En un mercat laboral amb escassetat de personal, situació que s’agreujarà en el futur, els empresaris que no vulguin donar a les treballadores de més edat una oportunitat tindran més dificultats per cobrir les vacants i per complir amb els criteris ambientals, socials i de governança (ESG).
I què passa un cop arribada la jubilació volguda o imposada? No hi ha consens mundial sobre el moment en què comença la “vellesa”, ja que la percepció de l’envelliment varia en funció de les persones, de les comunitats i dels contextos socials. L’OMS, per exemple, considera que entre els 60 i els 74 anys una persona és “d’edat avançada”, esdevé vella a partir de llavors i als 90 viu una “vellesa avançada”. 
Ens trobem encara amb molts casos en què les dones en l’etapa de la vellesa són especialment vulnerables a causa de la seva dependència econòmica, perquè han tingut cura de la família, han tingut menys projecció professional o feines més precàries, i per tant han cotitzat menys i avui cobren pensions més baixes. 
També poden desenvolupar problemes de salut física o psicològica, si més no, la percepció de la seva salut és pitjor que la dels homes. Les dones en la vellesa són menys propenses a buscar assistència mèdica, possiblement a causa de l’aspecte cultural patriarcal del “sacrifici” femení, o a causa d’unes restriccions financeres més importants que les que afronten els homes. A tot això, s’hi afegeix la responsabilitat de l’atenció als membres de la família, especialment els nets o les persones dependents, la qual cosa pot provocar un augment dels nivells d’estrès i una reducció del temps dedicat a cuidar la seva salut.
Segons les Nacions Unides, “la violència contra les dones grans és el resultat de la discriminació i la desigualtat estructural profundament arrelades, basades en la intersecció del sexe, el gènere i l’edat. Impedeix a les dones grans, en tota la seva diversitat, gaudir dels seus drets i llibertats en igualtat amb els homes”. 
Per aquest motiu, resulta fonamental introduir la perspectiva de gènere en les polítiques de pensions pertinents. Això significa, entre altres coses, reconèixer adequadament el treball no remunerat fet per les dones (reequilibrant les diferències de gènere en els pagaments de pensions de jubilació). 
També cal tenir en compte les necessitats específiques de les ancianes en l’atenció mèdica i en l’assistència sanitària, i reforçar l’educació sobre les malalties cròniques corrents, a banda d’augmentar la inversió en la prevenció i el tractament d’aquestes malalties. Finalment, cal establir i millorar els sistemes de serveis comunitaris per a les persones més grans que viuen soles –molt sovint dones–, i establir un sistema específic de serveis i cures. 
Si l’objectiu és garantir el benestar de les dones a la tercera i quarta edat i respondre a les seves necessitats particulars de manera completa, hem de deixar d’invisibilitzar-ne les realitats i crear polítiques i accions que incorporin de forma simultània perspectives de gènere i d’edat.