Em truca la meva amiga Cristina. Contesto amb la mosca rere l’orella, perquè em concedeix aquest alt honor una, potser dues vegades l’any. De seguida em tranquil·litza. S’ha quedat de pedra en llegir aquest matí el subtítol de la notícia que publiquem sobre la missió impossible que és ara i aquí criar un fill, no diguem dos, per als salaris mitjanets, segons l’estudi impulsat per l’AR+I i Andtropia: “Les famílies monomarentals hi destinen el 35% dels ingressos”, diu el subtítol. I no s’acaba de creure que, amb el meu currículum i la meva reputació de matxirul·lo –guanyada a pols, no penso renunciar-hi– algú com jo s’hagi rebaixat a escriure monomarental. Està horroritzada. I li confesso que jo també, que em vaig baixar els pantalons per pura mandra i per imperatius d’espai. Però té tota la raó. No espero que em llegeixin, però senyors (i senyores) de l’AR+I i d’Andtropia: no és que monomarental no existeixi, és que és una aberració a l’altura del portentós donanatge i altres deliris del feminisme punki (però que ho és sense saber-ho). Fa quasi vergonya haver-ho d’explicar, però monoparental no fa referència al pare sinó al progenitor, sigui pare o sigui mare. Forma part de la família de parent i de parentiu, vincle per consanguinitat, afinitat, adopció, matrimoni o unió analòga, segons el diccionari, i deriva, com totes elles, de parir –mare meva–. Per tant, quan parlem de famílies monoparentals ens estem referint a famílies amb un sol progenitor. Una família on només hi ha mare també és monoparental. Les famílies monomarentals només existeixen a la seva imaginació, per molt que els fascini la lingüística recreativa i falsament igualitària. En fi, amiga meva, que juro per aquesta llum que veig i també per la Constitució puta, el formidable jurament del meu avi comunista, que mai més no sucumbiré per mandra o desídia a la dictadura de la inclusivitat desorellada. Paraula de matxirul·lo.
