Fa uns mesos, en una conversa informal davant d’un cafè, algú em va demanar convençut, perquè servia l’estudi de la història. A falta de temps per donar totes les respostes possibles a la singular pregunta, vaig respondre amb un contundent: “Els historiadors som els veritables oracles de la ciència, una mena de vidents formats amb rigor acadèmic, que advertim, massa sovint sense èxit, del que pot esdevenir a curt, mitjà i llarg termini”. 

La història sovint és cíclica, i més si ens atenim al tarannà humà, que té com a premissa irrefutable ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, a diferència del que fan altres animals, amb pitjor fama intel·lectual, com els rucs. Només cal comparar la dècada dels anys 30 del segle passat amb el moment actual. Estem patint els mateixos símptomes. Populisme, xenofòbia i adoctrinament creixent per part de postulats extrems, camuflats en partits que a priori defensen la democràcia i l’Estat de dret. Els historiadors sabem com va acabar llavors: dictadures sanguinàries, genocidis i una Guerra Mundial amb milions de morts. El pitjor de tot és que feia només uns anys ja havia finit un conflicte bèl·lic desastrós, la I Guerra Mundial. Ho veieu? Dos pedres en només 21 anys! Si ens pregunteu avui a tots aquells historiadors que no patim la síndrome del proselitisme ideològic, us direm que hi ha molts símptomes d’aquells tràgics anys que s’estan repetint un altre cop, i caldria aplicar mesures per no ensopegar amb una tercera pedra, que aquest cop ens podria aniquilar com a espècie.

Òbviament, els historiadors som uns vidents de pa sucat amb oli, perquè juguem amb les cartes marcades de l’estudi empíric, compaginant-nos amb l’extens camp de les ciències socials, on tenen una imprescindible cabuda els lingüistes, juristes, psicòlegs, i antropòlegs. Dins d’aquests darrers, hi ha un camp d’estudi molt interessant: l’etnografia. Aquesta disciplina estudia les peculiaritats de cada comunitat humana des dels temps remots. Que ningú cometi l’error de relegar-los a mers recopiladors de llegendes, rondalles, costums o mites. La seva eina ha esdevingut transcendental per omplir els forats del nostre relat històric. A més, esdevenen imprescindibles per donar respostes allí on l’estudi pròpiament històric no pot aprofundir més. El llegat pirinenc és un exemple magnífic del maridatge estudiós entre ambdues disciplines científiques. 

Sovint menystenim amb sorna, aquelles criatures mitològiques del nostre imaginari autòcton, però dipositen un llegat fantàstic que ens pot ajudar a interpretar com eren els nostres ancestres. Així, criatures com ara els tamarros o menairons, amaguen crípticament les formes de creences més remotes del Pirineu. Les meves preferides són les dones d’aigua, aquelles belles criatures que viuen als rius, torrents, fonts en mig del bosc, gorgs o estanys. Cal diferenciar-les de les encantades, que són les seves homòlogues més lligades a l’element terra, especialment les coves i avencs. 

Les dones d’aigua han estat, segons les creences antigues, les dipositàries del saber ancestral, de l’alliberament femení, tant intel·lectual com carnal. Obertes a l’amor secret, sense lligams convencionals, amb l’única norma de la salvaguarda de l’anonimat per part dels seus privilegiats amants. Sovint tenen nom, com la Mina immortalitzada en la nostra recent literatura, altres potser les tindríem ocultes en la nostra quotidianitat amagades en noms tan enigmàtics com la filla del Llop. Les fades són un fenomen universal, una de les creences més antigues de la humanitat.

La història, amb els seus fets objectius contrastats o pendents de fer-ho, complimentada amb els nostres relats llegendaris, estudiats pels antropòlegs, ens donen una radiografia sorprenent de les nostres antigues societats. Ambdues han de reconstruir l’entramat passat, per no repetir errors greus en el futur.