Aquesta setmana tenim a Andorra els Jocs dels Petits Estats d’Europa, una cita esportiva que omple el país d’energia i grans expectatives. És molt maco escoltar els nostres i les nostres esportistes emocionats i emocionades per poder competir a casa en aquests jocs. I molt emocionant també veure la presència de tantes dones competint en pràcticament totes les disciplines. Elles són avui el reflex viu que el talent no té gènere, i que les noves generacions ja tenen referents propis, propers i arrelats a casa.
No podem oblidar que aquesta visibilitat femenina en l’esport és relativament recent. Durant segles, les dones vam ser excloses dels espais de competició. L’esport no era “cosa de dones” —i no per manca de capacitat, sinó per una exclusió sexista estructural, que ens va mantenir al marge. Eren poques però no per manca de voluntat, sinó perquè el camí fins aquí ha estat ple de barreres. I encara s’arrossega el tema. Com que l’esport femení ha arribat fa poques dècades a ser una realitat, encara és complicat trobar els suports necessaris per poder dedicar-s’hi en igualtat de condicions que en l’esport masculí. Per això cal que siguin més visibles. Perquè tot i els avenços, les desigualtats persisteixen, especialment en l’àmbit del reconeixement públic i del suport econòmic. A escala europea, només el 7% de la inversió en patrocinis esportius es destina a l’esport femení. I malgrat que el 70% del públic declara que veuria més competicions femenines si fossin accessibles, només un 15% de la cobertura mediàtica esportiva se centra en dones. Aquesta bretxa de visibilitat limita les oportunitats de les esportistes i perpetua la manca de referents per a nenes i joves.
I és que el que no es veu, sembla que no existeix. I per això, cada projecte, cada campanya i cada acció que ajuda a trencar aquest cercle. Per aquesta mateixa raó, les institucions reforcen les iniciatives que busquen mesures equitatives que ajudin a impulsar l’esport femení, i funciona. Les dades mostren que el vent comença a canviar: el nombre de patrocinadors en equips femenins ha crescut un 35% a Europa, i cada cop més marques aposten per l’esport femení amb la mateixa força que pel masculí. Estudis recents demostren que les marques que donen suport a dones atletes són percebudes com a més modernes i compromeses, i això obre la porta a una nova cultura esportiva, més justa, més diversa i més representativa.
La Unió Europea ha finançat iniciatives com els premis #BeInclusive EU Sport Awards, que l’any 2022 van reconèixer projectes dedicats a promoure la igualtat de gènere en l’esport. També s’ha impulsat la continuació del programa ALL IN en col·laboració amb el Consell d’Europa per ajudar federacions i autoritats esportives a recopilar dades de gènere i implementar polítiques transformadores. D’altra banda, campanyes de sensibilització com #ChangeTheGame d’ONU Dones aprofiten l’altaveu de grans esdeveniments (com París 2024) per promoure un canvi cultural i celebrar les fites de les dones esportistes. Organismes com la Comissió Europea o la Unesco estan impulsant accions per garantir igualtat d’oportunitats, visibilitat i seguretat per a les dones en l’esport. Però cal que aquest compromís es traslladi al dia a dia: als mitjans, a les marques, a les escoles, als clubs, a les federacions i als comitès olímpics.
Les esportistes andorranes que competeixen aquests dies són molt més que atletes: són referents que obren camí encara que elles no sempre en siguin conscients. Són el mirall on es poden reconèixer centenars de nenes que descobreixen que també poden ser les protagonistes sense diferències. Que poden competir, guanyar, perdre, créixer i brillar com qualsevol altre. Per això, visibilitzar les dones en l’esport no és només una lluita per la igualtat, sinó una aposta pel futur.