Les declaracions recents dels representants d’associacions de residents de països llatinoamericans tornen a posar sobre la taula qüestions que els organismes internacionals ja han assenyalat reiteradament. El creixement constant de la població migrant, tant regular com irregular, requereix una atenció especial per part de les institucions públiques. Segons les dades del 2024, el 40% de les persones immigrades a Andorra són dones. Aquesta dada amaga situacions complexes: dones que treballen en l’hostaleria, estacions d’esquí o comerços de temporada, allotjades en dormitoris compartits i en condicions que poden exposar-les a riscos d’assetjament o abús, sensació d’inseguretat i por.
És molt important informar dels recursos que el país posa a la seva disposició i tenir present que, actualment, totes les empreses tenen l’obligació de disposar d’una persona designada i formada a qui es pugui recórrer en cas d’assetjament sexual o per raó de sexe. Clarificar des de l’inici de la contractació a tot el personal que hi ha comportaments que no són acceptables, ni a l’entorn laboral ni al país, també pot prevenir situacions doloroses i innecessàries. Si recuperem les recomanacions dels organismes internacionals, per començar, tots coincideixen en la necessitat de disposar de dades més completes sobre la situació de les dones immigrades al nostre territori. L’informe del Grevio sobre Andorra ja va advertir que la majoria de les víctimes que contacten amb el Servei d’Atenció en Violència de Gènere són dones immigrants, però aquesta realitat queda difuminada per la manca d’estadístiques públiques detallades.
En paraules del mateix comitè l’any 2020, aquesta situació “no havia estat abordada de manera suficient en la investigació ni en les polítiques públiques a Andorra”. També la Cedaw, el 2019, va advertir que les dones immigrades, les treballadores temporeres pateixen formes agreujades de discriminació i violència, sovint amb protecció insuficient. Per això, va instar Andorra a implementar mesures especials i urgents per garantir la seva igualtat substantiva. En l’àmbit europeu, el Consell d’Europa, a través de l’ECRI, també ha destacat la situació de vulnerabilitat de les treballadores estrangeres del servei domèstic i les temporeres, especialment per desconeixement dels seus drets o per por a represàlies si denuncien abusos.
Tot plegat evidencia la necessitat de recopilació de dades més específiques. Sense dades no hi ha diagnosi, i sense diagnosi no hi ha protecció. Per oferir solucions reals i efectives necessitem saber quantes dones immigrades pateixen violència de gènere, en quins sectors treballen, en quines condicions i quins són els obstacles que troben per accedir als recursos i serveis públics.
A l’Institut Andorrà de les Dones (IAD) treballem perquè l’Observatori de la Igualtat contribueixi a cobrir aquesta mancança i ajudi a millorar les polítiques necessàries i ajustar-les més a la realitat. Cal agrair la feina de les associacions i entitats de la societat civil que acompanyen i informen les persones que arriben al territori i la informació que ofereixen a les dones en situacions difícils. La seva proximitat, empatia i coneixement directe del terreny són un valor essencial que les administracions, per la seva naturalesa, no poden reproduir.
Cal dotar aquestes entitats dels recursos necessaris per continuar desenvolupant la seva tasca, ja que són la primera porta d’acollida i confiança per a moltes dones que arriben al país. La protecció real de les dones immigrants no pot basar-se només en la voluntat o la bona fe de ningú. Es necessita compromís institucional, dades fiables, protocols clars i una societat que entengui que la igualtat no és una qüestió simbòlica, sinó una condició indispensable per a la justícia i la convivència.