Mary Lindell, líder de la xarxa d’evasió Marie-Claire, una britànica que havia fet d’infermera de la Creu Roja, segons explica Claude Benet. Marie-Louise Dissart, creadora de la xarxa Françoise, era una dona ja gran, que regentava una petita botiga a Tolosa, un escenari entranyable i molt femení, perfecta tapadora per a l’activitat clandestina que va salvar la vida de moltes persones que fugien del nazisme durant la II Guerra Mundial. Rosa Solé i Barba, dels banys de Sant Vicenç, Àngela Bordoll de cal Mateu de Bescaran, són dones que durant la guerra civil van ajudar refugiats, segons recull Francesc Badia. 

Genevieve, Madeleine, noms en clau que apareixen en informes d’aviadors britànics com a membres actives de xarxes que entren gent a Andorra. Són noms que va sumant Pau Chica, que també parla, entre molts d’altres, de Carme Vidal, una dona que viu a l’Alt Urgell, prop de la frontera, i dona menjar a refugiats que passen prop de casa seva. Lina Pla era una andorrana que parlava anglès als anys 40, la primera dona que va conduir al país i que, des de l’hotel familiar d’Escaldes, connectava refugiats amb els americans o els britànics a Barcelona. Eloise és el nom literari que Francesc Viadiu posa a la dona que va ser el seu enllaç amb Mr. Miller i que va morir a la muntanya.

La majoria de les dones refugiades va entrar a Andorra més tard que els seus marits i pares. Montserrat Ronchera recorda com la seva padrina va fugir d’Espanya, sempre amb la por de ser atrapada per la Guàrdia mora de Franco i també recorda com, ja a l’exili francès, enmig d’un ambient polític i intel·lectual de nivell, les dones formaven una segona fila, a part. 

En aquest mateix moment moltes refugiades malviuen en camps regits per la burocràcia, tendes que s’han cronificat en barracons, o en les presons que, molt finament, anomenem CIE. Nadia Ghulam, l’activista de Ponts per la Pau, recorda com en un camp de refugiats ple d’afganeses que no sabien ni on eren, els responsables d’una insigne ONG internacional volien celebrar el 8 de març. “El nostre 8 de març  no ha començat”, els va dir Ghulam, que reclama mirar i escoltar aquestes dones en lloc de jutjar-les per com vesteixen o com parlen i, sobretot, donar-los accés a l’educació i al món professional al qual pertanyen. 

Anabel Montes és una cap de missió d’Open Arms, i tots coneixem el rol a Europa de Georgia Meloni o Ursula von der Leyen. Dones amb nom i dones sense nom. Dones del passat i del present, totes dones que tenen un paper en moment de conflicte i que dimecres vam enfocar en una de les xerrades paral·leles a l’exposició Refugiats, Andorra país d’acollida, que podeu visitar a Cal Pal, a la Cortinada i on trobareu un espai dedicat a les dones a la cuina, però també als camins i a les xarxes d’evasió.