Doni’m de baixa, s.u.p.!

Comencem un curs nou. Abans, començar un curs escolar tenia el seu ritual. El professor se n’anava a fer el tomb de les llibreries per trobar el quadern de notes per a l’any. No podia ser qualsevol cosa. Per a alguns, primava la secció per a les notes dels alumnes. Per a d’altres, era l’organització de les lliçons. ¿Per setmanes? ¿O per dies? Hi havia una infinitat de variacions sobre la manera d’organitzar-se.

Alguns lectors es deuen estar preguntant si, en aquest inici del segle XXI, aquest ús gairebé exclusiu del paper i la tinta encara es produeix. Doncs sí, es fa. Tot i que alguns dels meus apreciats companys han passat decididament als sistemes electrònics, n’hi ha que conserven els sistemes manuals, a vegades com a sistema principal. La nostra professió és, amb els metges i els advocats, una en què agrada mantenir les tradicions.

Al mateix temps que els professors confeccionem les nostres llistes als quaderns, l’administració de les escoles n’està preparant la versió electrònica. Aquí sí que ens trobem de ple en el món digital. Cal entrar les dades dels alumnes a la base de dades unificada de totes les escoles, crear els seus perfils als servidors, i sovint també crear-los comptes de correu electrònic per a l’escola.

Amb tanta de creació de comptes online, que sigui per a les escoles, les empreses o simplement per a nosaltres, a vegades em passa pel cap que ens hauríem de plantejar també el tancament de comptes. Aquell compte de correu que fa sis anys que no faig servir... ¿realment cal que estigui obert i que la gent pensi poder-m’hi contactar? ¿Oi que m’enteneu?

Reflexionant-hi, cal dir que els serveis de núvol als quals ens abonem ens ho posen fàcil per crear un compte. “Enregistri’s aquí!”, “Faci clic per crear un compte!”. Els botons corresponents abunden, i són fàcils de localitzar. Però, ¿com ho tenim per donar-nos de baixa? Si el distingit lector té un moment, podria mirar de localitzar aquesta opció en el seu servei digital preferit. Li puc garantir que no sempre serà fàcil. El mateix es pot dir dels comptes en serveis comercials.

Una altra manera de considerar el problema és des del valor que els usuaris solem donar a aquests serveis. Els publicistes –així com els psicòlegs– ens confirmaran que el valor que donem a les coses pot tenir una relació amb el preu a què les vàrem pagar. Parlant de serveis teòricament gratuïts, el seu valor també serà a prop de zero dins la nostra mentalitat. Essent així, ¿per què ens hem de molestar a tancar proactivament un compte?

Hi ha situacions, però, en què crec que ens ho hauríem de plantejar. ¿Què fem si ja no consultem regularment una bústia de correu, o ja no fem servir un servei comercial que té el número de la nostra targeta? Pitjor, si hem perdut un familiar, ¿què se’n fa del seu perfil de Facebook?