Lluny de la nostra intenció posar al cap de ningú idees nefandes, però l’esperada visita de Macron ens ha fet recordar a casa dos magnicidis coprincipescos, i estic segur que no hem sigut els únics. El primer me’l va explicar fa anys el meu amic Casi, amb motiu del 50è aniversari de la visita de De Gaulle. Segons li havia assegurat en certa ocasió una font “fidedigna”, deia, el servei de seguretat francès que es va desplegar quinze dies abans que hi aterrés De Gaulle va localitzar sota el pont de Mereig una càrrega de dinamita que havia d’explotar al pas de la DS presidencial. La van retirar, la van desactivar i pel que sembla no en van dir ni piu, perquè l’episodi no ha deixat cap rastre. És difícil discernir si es tracta efectivament d’un episodi real o d’un rumor fonamentat en el fet cert que De Gaulle, que va ser objectiu preferent dels terroristes de l’OAS i que va sobreviure a una dotzena d’atemptats, inclòs el de Petit-Clamart, l’agost del 1962, que va inspirar Chacal. El segon magnicidi andosí, en canvi, està perfectament documentat, amb nom i cognoms i l’única pega és que és incontrovertible ficció: ens el va relatar Albert Villaró a L’escala del dolor. Segur que ho recorden: la víctima en aquell cas era el copríncep Sarkozy, que ens premiava amb una segona visita perquè ens havíem portat bé i havíem renunciat a la inveterada i lucrativa vocació de paradís fiscal. El magnicida, apostat al Patapou i armat amb un rifle de precisió, l’intentava perlar aprofitant l’al·locució a la Plaça del Poble, però el discret, eficient i turmentat Andreu –Boix el Vidu– ho evitava a l’últim moment, mentre es traginava la dona del seu cap i flirtejava amb la responsable de seguretat de la delegació francesa. D’aquella fictícia visita el millor que en vam treure, segons Villaró, va ser el Quelqu’un m’a dit que la bella Carla va cantar al Centre de Congressos. Ara que prepara una nova entrega de Boix, veurem si concedeix un cameo a Macron i senyora.
