El 29 d’agost, Islàndia ha decidit en referèndum no reprendre les negociacions d’adhesió a la Unió Europea. El 52,8% dels votants ha optat pel 'no', davant d’un 47,2% que hi ha votat a favor. La participació, del 82,5%, ha estat la més alta en una votació nacional islandesa des de 2009.
La lectura ràpida -i errònia- seria dir que Islàndia ha dit no a la UE.
La realitat és una altra. Islàndia ha dit no a negociar l’adhesió plena a la UE. 
Islàndia fa més de trenta anys que es troba associada a la UE a través de l’acord de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), juntament amb Noruega i Liechtenstein, fet que li atorga un nivell d’integració profund amb la UE, en un procés que, cal recordar, no va ser sotmès a referèndum ni abans ni després de la negociació.
Aquest acord ha permès a Islàndia participar en el mercat interior europeu, beneficiar-se de les quatre llibertats —persones, mercaderies, serveis i capitals— i participar en nombrosos programes europeus, tot preservant les seves especificitats. Al mateix temps, ha consolidat una relació molt estreta i estable amb la Unió Europea, basada en una cooperació continuada amb les seves institucions i reforçada encara més per la participació d’Islàndia a l’espai Schengen.
És, per tant, un model d’èxit consolidat, que ha acompanyat Islàndia durant més de trenta anys de desenvolupament econòmic, social i polític.
I és precisament des d’aquesta posició que els islandesos han valorat si volien anar un pas més enllà i reprendre el camí cap a l’adhesió plena.
I han decidit no anar més enllà, no canviar de model i mantenir intacta la seva relació actual amb Europa a través d’un acord d’associació.
I Andorra? Aquí és on el paral·lelisme esdevé especialment interessant.
L’acord de l’EEE i l’acord d’associació negociat per Andorra amb la Unió Europea no són jurídicament el mateix instrument, però són molt semblants en la seva estructura i composició i, sobretot, comparteixen una mateixa lògica de fons: permetre una participació molt àmplia en el mercat interior europeu, construir una relació més estreta, estable i estructurada amb la UE i ampliar la cooperació en nombrosos àmbits, tot mantenint les especificitats pròpies i, sobretot, la condició d’Estat sobirà. Cal recordar que l’acord de l’EEE ha estat en tot moment la referència principal a l’hora de negociar i redactar el contingut de l’acord d’associació. És aquí on el cas islandès deixa de ser només una referència llunyana i es converteix en un mirall útil per entendre el debat andorrà.
Quines conclusions en podem treure?
Islàndia ha dit que no vol una plena adhesió a la Unió Europea perquè ja parteix d’una posició d’integració molt avançada: ja està associada, ja participa en el mercat interior i ja manté una relació profunda i estable amb la UE. El seu 'no' no és, per tant, un rebuig a Europa, sinó un 'no' a anar més enllà i mantenir l’associació que ja té. 
Pocs dies abans del referèndum, l’excomissari europeu Pascal Lamy ho sintetitzava precisament en aquests termes: una victòria del 'no', no significaria rebutjar Europa, sinó reflectir la satisfacció d’una majoria d’islandesos amb el model actual de relació amb la UE.
Un eventual 'no' d’Andorra tindria un significat molt diferent. Seria dir no a l’establiment d’un nou marc d’associació amb la UE i renunciar a una relació més integrada, estable i estructurada. Andorra quedaria fora de la participació en el mercat interior europeu i continuaria basant la seva relació amb la Unió principalment en els acords sectorials avui vigents. Mantindria, per tant, la seva condició d’Estat tercer sense associació respecte de la UE, dels seus estats membres i dels països associats.
L’estatus quo que Islàndia ha decidit conservar no és comparable al que alguns diuen que Andorra tindrà si decideix no associar-se.
I aquí hi ha, precisament, tota la diferència. Islàndia ha decidit no anar més enllà d’una associació que ja té. Andorra encara ha de decidir si vol fer el pas cap a aquesta associació amb Europa.