Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Lingüista i professor

 

 

Dos petons, una fitxa




Que l’estiu estava amortitzat i la cosa començava a fer flaire de tardor, de tornada a l’escola, es constatava amb l’inici, normalment passat per aigua, de la festa major  –i amb les legions d’infants acampats al voltant dels caballitus. Amenaçaven els propietaris per forçar-los a obrir abans del divendres reglamentari, els llençaven bolquers bruts i petisuís caducats, i es va documentar l’atac d’un comando pediàtric nocturn que va esquarterar un Mickey Mouse. Els firaires vivien acollonits.
Finalment arribava el dia, i al llarg de cinc jornades tot era pur tràfec. En aquell moment la gresca tenia lloc als carrers i places de les viles –ara el sidral s’ha traslladat, arreu, a esplanades polsegoses als afores, de manera que gairebé sembla que les festes locals se celebrin als pobles del costat–. Entre altres conseqüències, encara que a l’època els nens ens movíem sense cap por, ara la canalla ha de dur un xip subcutani amb GPS. A l’època, és clar, les probabilitats de perdre’t per la barriada eren escasses, i si algú et segrestava tampoc era problema: segurament havia estat el veí borratxo del cinquè, o el ionqui de la zona, i era fàcil localitzar-te. Ens ho passàvem teta, malgrat que per gaudir de la (comparada amb avui, relativament limitada) oferta lúdico-festiva, alguns havíem de prostituir-nos. L’única forma legal de garantir-nos liquiditat era vendre les nostres galtes a les tietes vídues, i a les àvies del barri: intercanviàvem petons per monedetes. Considerant que la majoria de les meves patrocinadores venien de la postguerra, comprendreu que amb la xavalla que repartien era impossible reunir cap suma respectable. Desprenien aroma del sabó La Toja amb el qual minaven els armaris, i la meva iaia –no ho dic perquè fos, precisament, la més generosa: les bones eren les padrines sense néts, ja que amb quatre carantoines t’avocaven el moneder a la butxaca– era la que olorava millor de totes. Sigui com sigui, no te n’adonaves i el temps t’escopia a la darrera tarda, la de dimarts, durant la qual un any vaig descobrir una atracció que, idiota de mi, havia escapat al meu radar.
Eren unes càpsules espacials voladores. Amb els últims petons vaig comprar una fitxa, però un cop dins la nau, i ja en marxa, no hi havia manera de fer-la elevar-se. Els botonets, per variar, no xutaven, el viatge no duraria gaire i el cor m’anava a cent. Desesperat, vaig veure una barra: vaig pujar-la i em vaig enlairar, només uns segons gloriosos abans que sonés la botzina fúnebre i em toqués baixar. Em caldria esperar dotze mesos, per tornar-hi. O no. Aquella nit, i totes les que la van seguir, tancava els ulls al llit i trobava la palanqueta a la primera. I volava fins l’endemà.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic