Dos, sempre millor que un

Segons el diccionari, corregent és aquella persona que exerceix una regència ensems amb una altra, és a dir, el que tenim al nostre petit país: dos corregents o dos coprínceps. Potser fora del nostre Principat es veu com una cosa molt curiosa el fet de tenir dos monarques o caps d’Estat en lloc d’un, però a la història hi ha hagut bastants exemples que demostren que no som un cas excepcional.

De fet, a l’antic Egipte la corregència era una pràctica molt habitual. Des de la dinastia XI de l’antic Egipte –que va governar al tomb del final del tercer mil·lenni (entre 2100 aC i 1900 aC)– en la qual Mentuhotep I fou corregent amb el seu fill Antef I, la corregència es va anar repetint també a la dinastia XII del Regne Mitjà, a les dinasties XVIII i XIX de l’Imperi Nou, a les dinasties XXI i XXIII del Tercer Període Intermedi, a la dinastia XXX del Baix Imperi i durant el Període hel·lenístic, a la dinastia ptolemaica, on els 300 anys que va governar –del 323 aC al 30 aC– ho va fer sempre en corregència, essent la darrera governant de la dinastia la famosa Cleòpatra VII, l’última i més famosa reina d’Egipte, que va heretar el tron amb 17 anys juntament amb el seu germà Ptolemeu XIII Filopàtor, que en tenia 12 anys i amb qui es va casar. Si bé hi ha transcendit més la seva concupiscència i el seu affaire amb Juli Cèsar, en el seu favor cal dir que també va ser diplomàtica, comandant naval, lingüista i escriptora de tractats mèdics.

També la corregència es va donar a l’imperi bizantí –l’imperi romà d’Orient– i a la part occidental de l’imperi, a Esparta, i ja més a prop de nosaltres, amb Lluís IV del Sacre Imperi Romanogermànic, conegut també com a Lluís IV de Baviera, que va regnar juntament amb Frederic I d’Habsburg: malgrat les objeccions del papa Joan XXII i dels prínceps electors, van signar un nou tractat a Ulm el 7 de gener del 1326, segons el qual Frederic dirigiria Alemanya com a “rei dels romans”, mentre que Lluís seria coronat emperador a Itàlia. O amb Guillem III d’Anglaterra i II d’Escòcia: el 1689, amb el tron vacant després de l’intent de fugida del rei Jaume, el Parlament va oferir la corona no al fill major del rei, sinó a Guillem, príncep d’Orange-Nassau, i Maria, la seva cosina germana i esposa, com a sobirans en conjunt o “pro indiviso”: com a Andorra!

A la República de San Marino hi ha dos capitans regents, de la mateixa manera que nosaltres tenim dos coprínceps, només que a San Marino s’inspiren en la tradició de l’antiga república romana, que equivaldria als cònsols d’aleshores. Una altra mena de cosobirania és la que va tenir lloc a la ciutat de Maastricht, als Països Baixos, que estava sota la jurisdicció conjunta del duc de Brabant i el príncep-bisbe de Lieja.

Encara trobaríem alguns casos més al llarg de la història on dos caps d’Estat han compartit el poder sobre un mateix territori, com al nostre Principat. I és que com deia el poeta i dramaturg modernista Francisco Villaespesa, essent de dos una tristesa, ja no és tristesa, és alegria!