Drames, comèdies i Frida virtual

Un viatge a Barcelona dona per sentir molta música. Sona Fangoria a Los 40 Clásicos. Mai m’ha dit res especial, Alaska va ser banda sonora a l’adolescència, sense més valor. A l’autobús cap a les pistes de fons de Sant Joan de l’Erm sempre sonava “A quién le importa” i “Mil campanas suenan en mi corazón”. Anava així, durant els últims cursos d’EGB, estava bé, era divertit. Ara, a la ràdio sona “Dramas y comedias”.
“No quiero más dramas en mi vida, solo comedias entretenidas, así que no me vengas con historias de celos, llantos y tragedias; no.” No és Kant ni una rima de García Lorca, però m’encanta, ho faré imprimir en una samarreta que em posaré sovint aquest 2022. Al darrere hi faré estampar: “Me cansa estar triste y no me compensa”. I més avall: “Deja de quejarte sin descanso. Es aburrido y de que sirve. Piensa que el futuro sigue en blanco, que nada está escrito que todo es posible”. No hi sobra ni una coma. 
Després sona Joan Dausà. Apte per a una altra samarreta si som afortunats amb salut, amor i feina: “Ho tenim tot”. Samarretes contra la queixa i el drama gratuïts. La vida és dura, però estaria bé tenir un termòmetre de magnitud de problemes: grans, mitjans, petits i ruqueries. Estaria bé tenir un dispositiu per engegar el motor de resistència i alegria de viure imprescindible per seguir pedalant. 
A Barcelona, Ideal, un museu immersiu que proposa un recorregut per la biografia de Frida Kahlo (diuen que pastes Gallo ja prepara galets amb la seva cara). Ideal presenta una nova manera de narrar, a partir de l’experiència immersiva i del moviment, perfectes per al públic infantil i adolescent. Entra dins els colors de Mèxic, pinta en una sala la cara de Kahlo, escaneja el foli que surt projectat en una gran paret, fes-t’hi una foto. Entra, surt, avança, pinta, fes. Els nens gaudeixen molt. La gran sala “immersiva” és el plat fort; el públic seu en còmodes cubs mentre al voltant es projecten les fotos, els textos, els colors, amb música, amb veus i, sobretot, amb ritme i molt impacte. 
Finalment, a la darrera sala, arriba la realitat virtual: mascareta per a la zona dels ulls i front i ulleres i auriculars per entrar a l’univers oníric de Frida. L’espectador té la sensació d’estar en el llit de convalescència, primer fent un recorregut per terra i després volant entre síndries i calaveres, com a Port Aventura. I fem cua per al fotomaton, on la imatge de l’espectador queda decorada amb motius florals. 
Ideal com a introducció a un tema per als nens i adolescents, però una mica massa de focs artificials per a algú ja més madur, que potser hauria agraït una mica menys d’ulleres de realitat virtual que ofeguen amb la mascareta i veure un parell d’imatges de quadres de la pintora. Però ja se sap, noves maneres de narrar, nous temps. Res a veure amb l’EGB, per sort.