Tenia por a Kant. Sent com soc agnòstica vaig resar al déu filosòfic perquè a l'examen de selectivitat no em toqués. Hi havia una entre sis probabilitats (avanço aquí que la meva nota en matemàtiques tampoc va ser bona). I arriba la pregunta: ¿Assenyalar amb duresa qui comet un error contradiu el principi de l'imperatiu categòric kantià? No recordo què vaig contestar. Pensem que aleshores vivíem l'era prehistòrica analògica i offline. Ni internet ni xarxes socials ni acarnissaments digitals ni cultures de la cancel·lació. Em pregunto què respondria avui, després d'haver vist com l'error humà es converteix en trending topic i el judici per una equivocació aliena al banquet de likes.
Exhumo els apunts de COU i hiperbòlicament subratllades destaquen dues sentències que la típica kantinfluencer publicaria com a “consells que no et creuràs com milloraran des d'avui mateix la teva vida”: actua conforme a màximes universals i mai facis servir les persones com un mitjà, sinó com un fi. O el que el convertidor Kant/Centennial traduiria com que tots ens equivoquem i que una persona no és un meme.
Obvi. Literal. És a dir, en plan: bro, full error.
Perquè qui assenyala amb duresa estaria disposat a ser tractat amb la mateixa intransigència el dia que ensopegui? La universalitat de l'error és un recordatori incòmode: ningú no està fora de perill. La nostra humanitat desapareix darrere de la sentència. No importa la trajectòria, els encerts, ni tan sols que rectifiquis. Som error.
Ha mort una dona que respectava, encara que coneixia poc. A la cafeteria en parlaven. I després de dir que era bona persona i aquestes coses habituals que es diuen quan no se sap estar callat, no es va trigar a referir-se a aquella mala decisió que va prendre àmpliament difosa, comentada i estigmatitzada a Internet.
El que és paradoxal és que mentre les societats avancen a reconèixer jurídicament el dret a equivocar-se –des de l'error de prohibició en dret penal fins a reformes administratives que permeten rectificar sense sanció–, les xarxes socials semblen anar en direcció contrària. El dret distingeix entre dol i equivocació, entre intenció de danyar i fal·libilitat; els haters no distingeixen res: només amplifiquen. La justícia es permet matisos; l'algorisme, no.
Kantlovers del món, unim-nos. L'imperatiu categòric ens podria servir com a vacuna contra la cultura de la cancel·lació. Si no vull que la meva errada sigui la meva cadena perpètua, no l'hauria de convertir en la de l'altre.
Descobreixo que aquella pregunta de selectivitat és més vigent del que imaginava. Continuo sense recordar què vaig contestar llavors, però intueixo què respondria avui. Una cosa així com que assenyalar amb duresa qui s'equivoca contradiu l'essència del que som. I el que som, per bé o per mal, és éssers que aprenem equivocant-nos, fins i tot prenent males decisions. I és que bro, ningú flawless.
