Des de dijous de la setmana passada Espanya és el sisè país del món i el quart de la Unió Europea que despenalitza l’assistència per a una mort digna. Amb l’aprovació de la llei d’eutanàsia es donava resposta a anys de lluita. Quan sento eutanàsia només em ve un nom al cap: Ramon Sampedro, el mariner i escriptor gallec, tetraplègic des dels 25 anys, i que va ser una de les icones d’aquesta lluita. Recordo haver sentit a parlar molt d’ell i tinc molt al cap la pel·lícula Mar Adentro, que narrava la seva història. La impressió de veure una persona que no té cap altra opció que viure estirat en un llit, entre les quatre parets de l’habitació que l’acull i que necessita ajuda per fer-ho tot. Això és vida?, em pregunto. “És la tortura d’estar sempre enganxat a un cos mort”. Així ho definia ell mateix. Si hagués tingut totes les capacitats intactes, qui hauria qüestionat que hagués acabat amb la seva vida quan ell hagués decidit? Tal com van defensar molts parlamentaris al Congrés dels Diputats, amb aquesta llei es garanteix un dret, que en cap cas esdevé una obligació per a ningú. Massa sovint crec que ens oblidem d’aquest matís. Passa el mateix amb l’avortament, o amb tants altres temes que van molt estretament lligats a creences o qüestions ètiques. Però és que les creences d’alguns no poden condicionar els drets i la vida de tots. Defenso que es garanteixin aquests drets, encara que si hi penso, no sé si posada en la disjuntiva d’haver-los d’exercir, ho acabaria fent. Però l’important és tenir-lo garantit per si cal, exercir-lo amb plena seguretat. I qui no ho vulgui, cap problema. Que procedeixi com la seva consciència i les seves creences li dictin.
