Imagina que decideixes sortir a caminar pel carrer, admirant l’arquitectura i les muntanyes que ens envolten. De cop i volta trobes una escultura que et crida l’atenció, i ràpidament treus la teva càmera per fer una fotografia i penjar-la a les teves xarxes socials. Difícilment t’aturaries a pensar que aquella obra instal·lada a la via pública està protegida per una llei de drets d’autor i drets veïns que t’impedeix reproduir-la. 
Aquesta situació tan quotidiana, i per què no dir-ho, innocent, posa de manifest una realitat jurídica generalment desconeguda tant per ciutadans com per visitants: la falta de llibertat de panorama. Mentre que a molts països europeus compartir imatges d’obres d’art o arquitectòniques en espais públics és totalment legal, a Andorra es limita en considerar que la reproducció de determinades imatges pot infringir els drets d’autor. Aquesta legislació, que cal recordar que data del 1999, sembla totalment desconnectada de la realitat i  posa en evidència la necessitat de renovar la llei per trobar un equilibri entre la protecció de la propietat intel·lectual i l’accés obert a la cultura. 
Molts països del nostre entorn han reconegut la importància de la llibertat de panorama per garantir un accés lliure a la cultura i fomentar la creativitat. A Alemanya, pioners  en aquesta matèria, es permet la reproducció d’imatges d’obres que es troben permanentment ubicades a espais públics, escultures, edificis i monuments, i es restringeix la reproducció d’obres que es troben dins d’un edifici, com ara les obres d’art exposades als  museus. Espanya permet la reproducció, distribució i comunicació pública de pintures, dibuixos i fotografies de les obres ubicades a llocs públics, tant si l’obra és de titularitat pública com si no. De fet, la legislació espanyola permet fins i tot utilitzar les imatges amb finalitats lucratives, sempre que es respectin els drets morals d’integritat i paternitat.
Altres països, com Itàlia o França, tenen legislacions més restrictives. A Itàlia els drets d’autor sobre les obres d’art i arquitectòniques no prescriuen mai, la qual cosa implica que les obres situades a la via pública poden estar protegides. França permet la reproducció d’obres arquitectòniques i escultòriques situades a la via pública, sempre que no es faci un ús comercial de les imatges. Un exemple utilitzat sovint per il·lustrar aquesta restricció és el cas de fotografiar la Torre Eiffel de nit: fotografiar la torre està permès, però la il·luminació està considerada una obra artística i per tant hauríem de sol·licitar el permís adient per fotografiar-la. 
El Govern ha anunciat l'elaboració d'un nou projecte de llei de drets d'autor i drets veïns. ¿Aprofitarem l’oportunitat per facilitar la interacció amb el nostre patrimoni de forma més oberta i inclusiva? És una bona excusa per repensar les nostres lleis i afavorir una cultura més accessible per a tothom.