Drets humans a la catalana

Macron i Puigdemont tenen dues coses en comú. Com que el calendari té molt mala idea, tots dos van ser entrevistats diumenge en prime time televisiu, i tots dos van escollir els seus entrevistadors. Aquí s’acaben les semblances. Edwy Plenel i Jean Jacques Bourdin van sotmetre Macron a un tercer grau en què només els va faltar posar-lo de cara a la paret. Vicent Sanchís, en la línia TV3 –sempre al servei de la secta–, li va practicar a Puigdemont l’habitual entrevista genuflexa, servil i llepaculs. Només li va faltar el pitet per eixugar-se la baveta. Mentrestant, en alguns dels nostres prohoms els ha entrat picoreta processista. El raonador del ciutadà, sense anar més lluny, decretava dilluns amb fi olfacte que “a Catalunya hi ha un problema de drets humans” [sic]. Li va faltar probablement paper per parlar de presos polítics (i donar-los naturalment escalf), de mandat democràtic, de deriva autoritària i de violència policial, i assumir així directament com a propis els mantres dels que el 6 i el 7 de setembre i l’1 i el 27 d’octubre pretenien liquidar la Constitució espanyola. Ja que opina sobre afers que queden tan lluny de les seves competències, podria també dir-hi la seva sobre la despenalització de l’avortament, que ens reclama fins i tot el Consell d’Europa; o sobre el dolós retard –un quart de segle!– a regular el dret de vaga; o sobre els vint anys de residència “efectiva i exclusiva” que calen per adquirir la nacionalitat i deixar de ser un metec. A tots els que se senten legítimament ofesos per aquests i altres greuges, reals o imaginaris, els recomana el senyor raonador la via catalana que tant sembla amoïnar-lo, és a dir, la desobediència a la llei i a les sentències dels tribunals, Constitucional inclòs? La deslegitimització i la liquidació, en fi, del sistema democràtic? Per saber-ho.