Organitzar la visita d’una personalitat de gran rellevància pública i internacional, com pot ser el cas del copríncep i president de la República de França, Emmanuel Macron, no és feina fàcil. Més aviat al contrari, ha de ser més que difícil. Això no ho podem negar, i més quan el dia abans del desplaçament, un altre personatge de gran rellevància internacional com pot ser el president dels Estats Units, Donald Trump, és víctima d’un nou tiroteig (que sortosament va tornar a esquivar). Ho vulguem o no, això ha de posar nerviós a qualsevol, especialment al personal que s’encarrega de la seguretat del personatge públic. I si a sobre el dia que arriba Macron et trobes amb una persona, amb antecedents violents a França, que s’equipa amb tot de rèpliques d’armes en una habitació d’hotel al Pas de la Casa amb vistes a la pista d’aterratge de l’helicòpter presidencial, doncs ja no diem. Potser així s’entenen més algunes decisions que en aquell moment no van deixar de sorprendre, no per inesperades o inhabituals en aquests casos, sinó per portar-les al màxim extrem, als professionals de la comunicació, a aquells que havien de fer de testimonis de la visita i d’enllaç amb la ciutadania, informar-la i traslladar-li el desenvolupament de la mateixa. Això, com ja ha transcendit, no va poder ser, els periodistes acreditats del país no vam poder fer correctament la nostra feina, no vam poder ser testimonis de la visita, ja que si estàvem desplaçats als llocs on se celebraven les reunions no podíem veure en directe cap dels esdeveniments o ho havíem de seguir a través de la mirada que ens oferia Andorra Televisió, com la resta de la ciutadania. Així, i malgrat entendre algunes limitacions, no podem deixar de posar de manifest que aquells dies es va limitar el dret a la informació i, m’atreviria a dir, que la llibertat de premsa. I tots tenim el dret i l’obligació de fer bé la nostra feina.
