L’ús de substàncies per mirar de fer fugir el cos de la realitat quotidiana ha esdevingut un problema molt gruixut en moltes societats. Només cal recordar els estralls provocats per l’heroïna a la joventut dels nostres veïns del sud, en aquells moguts anys vuitanta on, sota la pàtina de nous vents i anhels de llibertat, es van omplir els cementiris de talent, dolor i impotència. L’alcohol i les drogues encara són un problema greu mundial. 

Per si la magnitud fos poca, hi hem d’afegir les terribles màfies que atresoren els guanys sorgits del narcotràfic, que creen terror, assassinat i desolació en molts racons del planeta, des de la badia de Cadis fins als confins fronterers mexicans, només per citar-ne un parell d’exemples.

Tanmateix, l’ús de les begudes alcohòliques i al·lucinògens ha estat un fet freqüent des dels albors de la nostra història. Durant la prehistòria eren un material exclusiu dels homes o dones que tenien cura del camp més espiritual, transcendent, a fi de poder comunicar-se amb tots aquells elements màgics o supraterrenals, com els esperits i les divinitats. Aquests intermediaris sagrats són coneguts en l’antropologia actual com a xamans, terme copiat de la terminologia siberiana però que encara avui els trobem ben actius per tots els confins del món, des de la serralada andina fins al Canadà, o del cor d’Àfrica fins a Mongòlia.

L’ús de drogues i alcohol ha estat freqüent en aquests personatges tan importants en les seves comunitats. Els seus ritus de comunicació amb el més enllà els feia necessitar substàncies que els transformessin la percepció de la realitat per poder introduir-se en un pla més màgic, espiritual i diví i aconseguir transmetre missatges entre el món real i el transcendent.

No era, ni és, un gremi exclusivament masculí. L’exemple més famós el podríem trobar en la nostra cultura mediterrània, a l’oracle grec de Delfos, on les dones pitonisses esdevenien les transmissores entre els dos mons. Ara bé, se sap que en el lloc més sagrat hi havia una esquerda a la roca d’on sortien gasos sulfurosos molt tòxics, que òbviament deixaven les pobres pitonisses en un estat molt lamentable, que de retruc les feia desvariar amb els missatges, sempre molt críptics i inconnexos, fet que augmentava l’efecte misteriós dels mateixos. Les pobres pitonisses sortien del santuari molt drogades i intoxicades, i com és normal, la seva esperança de vida no era més longeva que la d’un heroïnòman del Bronx.

Els víkings pagans no es quedaven tampoc enrere, moments abans dels seus agressius atacs feien beure als guerrers orina d’altres que, prèviament, havien consumit dosis no letals d’Amanita Muscaria. El resultat era terrible, perquè entraven en un estat psicòtic d’altíssima agressivitat i es convertien en uns temibles i despietats assassins.

En una conversa informal, Cristina Yáñez va fer-me conèixer una trobada excepcional que havia fet el 1999 degut a unes obres públiques al poble de Prats (Canillo), on es va localitzar un jaciment datat al Bronze Mitjà, conegut com la Fossa de Prats, de fa més de 3.600 anys!

El que a priori semblava un petit aixovar amagat, que no tenia cap funció d’enterrament, va resultar ser amb tota probabilitat el que podríem anomenar una mena de rebost ritual. Van documentar a la fossa, amagats en una mena de poselles fetes amb pissarra, un seguit de recipients ceràmics que, després d’analitzar-los, contenien restes de cervesa, estramoni (amb efecte paralitzant i al·lucinogen) i una mena de bolets que estaven embolcallats amb fulles de falguera, afectats per l’efecte del foc. 

La troballa pot tenir diferents interpretacions, però estareu amb mi que la més probable és que l’equip de la Cristina va trobar el primer rebost d’un xaman trobat a Andorra, un fet extraordinari a casa nostra, encara molt desconegut per la majoria.