Diu el Sinquede que som uns pesadets, que sempre acabem parlant del mateix. I té raó. Què més voldríem nosaltres que parlar de coses constructives i saludables, com ara el roc de les Bruixes i la que probablement és l’ocurrència més impertinent que ha brollat del departament de Cultura des dels temps del PS i els Petits Cantors. I no és per res, però allà va ser on l’executiu Bartumeu va començar a cavar la seva tomba. Què més voldríem nosaltres, dèiem. Però és que això és com estar enamorat, que tot et recorda el rostre i les gràcies de l’estimada i no hi ha res a fer-hi. Doncs amb el procés dels pebrots passa el mateix. Vas un dissabte amb la nena a la inauguració del parc infantil de Ciutat de Valls, i plaf, t’has d’empassar el llacet groc de l’il·lustríssim senyor alcalde de Valls. El dissabte següent se t’acut anar tranquil·lament a veure pallasses al Comunal, i pataplaf, “Llibertat presos polítics” al final de la Pepa Plana. I l’altre, a l’aplec de la sardana, i el mateix: més records per als totpensionistes d’Estremera. Però va un pobre servidor i explica aquesta progressiva i sectària colonització de l’espai públic, i de seguida surten les belles ànimes rondinant perquè ens fixem en l’anècdota, amb el que costa aixecar un aplec, i que ells no hi tenen res a veure, que es dediquen a fer cultura, no política. Això, senyor president de l’Agrupació Sardanista, és el que li hauria d’haver dit al de la verra de la cobla Bellpuig quan li va demanar de penjar el drap: que vostès ballen, no prediquen. Que l’espai públic és de tots, no de la secta. I que la sardana vol ser patrimoni de la humanitat, no només de la tribu indepe. Perquè si ha de ser així, ja se la poden confitar.